Els professionals catalans de la comunicació tenim la sort de gaudir diàriament de les darreres notícies del nostre món mitjançant aquest portal, Comunicació 21, certament exemplar. Els divendres, també tenim força feina per aprofundir en temes innovadors d’arreu del món, els darrers estudis del sector, les noves eines, els camins entrellaçats i cridaners del màrqueting, perquè l’associació AMIC ens obsequia amb El Butlletí que, com Comunicació 21, fa molt de temps ha esdevingut de referència.

Aquesta setmana m’han sorprès alguns treballs d’El Butlletí esmentat. Si hom fos matusser, podria concloure que actualment la premsa només és considerada un mitjà complementari. He netejat les meves ulleres, i confirmo que, segons revelen els resultats de l’estudi Media Scope 2015, realitzat per Scopen de forma biennal –que analitza la imatge, qualitat i eficàcia comercial dels mitjans de comunicació espanyols–, la premsa, tant en la seva versió impresa com en la digital, és considerada com un mitjà complementari.

De fet, l’estudi ens diu que “el 94,7% dels professionals enquestats estan d’acord amb aquesta afirmació”. Encara que això no vol dir que menyspreïn la premsa: el 86,2% té en compte la premsa local i/o regional i les tarifes conjuntes de diaris per a les planificacions estatals són considerades encara prou eficaces.

És més, aquest estudi que recull El Butlletí de l’AMIC ens diu que “cal destacar que més de la meitat de les propostes que fan les publicacions de premsa diària contenen desenvolupaments digitals, dels quals se n’arriben a realitzar el 68,8%”. Però, què motiva la compra de desenvolupaments digitals en premsa diària? Les raons principals tenen a veure amb variables com “la cobertura, el preu, i l’engagement que genera”.

Per la seva banda, els suplements dels periòdics es consideren una via per arribar a un públic complementari al de la premsa, i són tractats com a revistes a l’hora de planificar campanyes de publicitat. A més, estan més ben valorats els que s’editen de manera independent. Mentre jo sóc un dels convençuts que els dominicals van de capa caiguda, l’estudi Media Scope ens diu que “un dels atributs que els planners aprecien més dels suplements és la innovació”. Però, per què es consideren innovadors els suplements? El 34,1% respon que per la seva creativitat, el 20,5% perquè ja hi ha un bon nombre que compta amb versió digital, i un 4,5% perquè es poden trobar a plataformes digitals com Orbyt o Quiosko y Más.

D’altra banda, les revistes es consideren un suport redaccional a la marca o producte, a més de molt influents “tant en la planificació com en la compra d’espais”. Scope ens diu que es valora la imatge de la publicació i la capacitat de prescripció de les revistes digitals i, a diferència dels diaris, en revistes disminueix el percentatge de professionals que pensa que és millor adquirir ofertes publicitàries conjuntes.

Més endavant, el mateix treball –òbviament dedicat als professionals de la publicitat i el màrqueting– afirma que aquest tipus de publicacions vénen amb propostes de desenvolupaments digitals. I encara que aquestes propostes arribin en menys grau, “és molt més gran el percentatge de les que s’arriben a executar finalment. És clar que, a diferència de les publicacions diàries, el factor determinant no és la cobertura, és el preu, al qual segueix el branding i, ara sí, la cobertura”.

De tot plegat, doncs, l’estudi arriba a la conclusió de la complementarietat del mitjà premsa, la qual cosa, d’una manera o altra, ve a confluir en les conclusions d’un altre treball que surt a la llum en el mateix mitjà associatiu: els usuaris confien més en Google perquè l’excessiva interdependència que actualment tenen els mitjans de comunicació amb les plataformes tecnològiques que distribueixen els seus continguts “ha fet que la confiança dels consumidors també es traslladi des dels mateixos mitjans cap als distribuïdors”.

Certament, els mitjans es troben en una difícil tessitura. D’una banda, no poden trencar els acords amb els distribuïdors de notícies, ja que és la via mitjançant la qual s’aconsegueix maximitzar la divulgació dels continguts. Però, al seu torn, aquests fan seu el control del mercat convertint-se en les úniques vies a través de les quals els consumidors accedeixen als continguts. I doncs?

D’acord amb el Baròmetre de confiança d’Edelman del 2016, que ha realitzat 33.000 entrevistes en 28 països entre el 13 d’octubre i el 16 de novembre de 2016 –i que recull El Butlletí de l’AMIC–, per segon any consecutiu els enquestats dipositen la seva confiança en els motors de cerca com a proveïdor de notícies. I segons aquest baròmetre, el 63% dels enquestats afirma “que confia en els cercadors de notícies per informar-se del que passa al seu país i al món, mentre que només el 53% confia en els mitjans de comunicació digitals per fer-ho”. “El fet és que des de l’any 2013 la confiança en aquests cercadors com Google no ha fet més que créixer, mentre que la confiança en els mitjans digitals ha crescut però no prou, en passar del 44% que confiaven en 2013 al 53% que ho fa en l’actualitat”.

El mateix estudi confirma que els mitjans tradicionals continuen per davant dels digitals en la confiança dels usuaris, “tot i que és la indústria que més confiança ha perdut en els últims anys”. Ha passat de rebre la confiança del 62% dels enquestats el 2012 al 58% que ho fa en l’actualitat. “Malgrat tot, aquesta dada és suficient per mantenir la segona posició només per darrere dels cercadors”.

Els periodistes resulten també perjudicats en aquest informe. S’han situat en sisena posició de la llista de les 10 fonts en les quals més es confia, per darrere dels CEO de les companyies. Durant l’any 2015, i sempre segons aquest informe, “els professionals de la informació no només no han crescut, sinó que tampoc han estat capaços de mantenir els resultats de l’any anterior, ja que han passat de rebre la confiança del 46% dels enquestats el 2015, a només el 44% el 2016. Ni la meitat dels usuaris que han participat en l’estudi confien en els periodistes com a font d’informació.

I, ja per acabar, el mateix butlletí de l’Associació de Mitjans de Comunicació i Informació ens motiva a llegir un tercer estudi, sota el títol Quo vadis, premsa escrita?, on se’ns ve a dir que aquest terrabastall dóna una oportunitat a la premsa de proximitat. I ens ofereix unes dades que no deixen lloc a dubtes: el grau de penetració de la premsa diària no ha deixat de restar en l’última dècada. El 2008 era del 42,1%, taxa molt similar a la de 2005. Des de llavors, el descens ha estat dràstic, i actualment se situa en un modest 28,5%. Dit d’una altra manera: el 71,5% de la població espanyola no llegeix diaris impresos. Igual de contundent ha estat la patacada dels suplements, que ha passat del 28% a l’11% en el mateix període.

I si en termes de penetració les dades són doloroses, què dir de les vendes. Segons dades de l’OJD, entre 2008 i 2015 els diaris de Madrid –El Mundo, El País, ABC i La Razón– han perdut la meitat de la seva difusió. És a dir, que, com afirma El Butlletí de l’AMIC, “la penetració de la premsa escrita ha caigut en picat”, citant com a font l’EGM. I explica que per a la premsa estatal i nacional l’èxit s’explica per impressions o usuaris únics, i per aconseguir-los “cal cridar l’atenció del lector en les xarxes socials amb històries inversemblants, titulars aberrants, fotografies sensacionalistes i altres estratagemes més o menys lògiques, i més o menys ètiques”.

El treball acaba citant un article d’Aurelio Vázquez a Dircom News, que afalaga els mitjans locals: “A poc a poc, els diaris deixen de ser mitjans informatius i evolucionen cap a ‘contenidors de missatges cridaners’ i això esdevé una gran oportunitat per a petits mitjans –els mitjans de proximitat– que aposten per oferir nous punts de vista, per treballar a consciència els continguts amb informacions fiables, interessants, rellevants, rigoroses. El seu repte és, ni més ni menys, que atreure per la qualitat dels continguts, i no només pel volum d’usuaris”.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram