Arran dels 25 anys d’Olot Televisió, fa uns dies em preguntaven en una entrevista sobre el futur de les televisions de proximitat. No és la primera vegada que des del propi sector es fan aquest tipus de preguntes transcendentals, i ens les continuarem fent en un futur. Qüestionar-se el demà és una pràctica intrínseca de la condició humana, que té massa per costum llepar-se les ferides del passat i capficar-se excessivament pel futur. Un parell de dècades enrere la televisió local ja estava qüestionada; en aquell moment el motiu era una situació de buit legal vinculat a les llicències i, fins als nostres dies, hem viscut una infinitat d’etapes classificades d’apocalíptiques, com el trànsit cap a la Televisió Digital Terrestre, el repartiment dels MUX o l’alta definició. Pel mig hem sobreviscut a pronòstics massa vegades basats en debats interessats que han confós la necessitat de plantejar les bases del futur amb l’exercici de reafirmació d’alguns. I, ja se sap, que tothom sap de tot.
Ara bé, estic d’acord que hi ha dos elements que condicionen el futur a mig i llarg termini dels mitjans locals i comarcals. Un és la viabilitat econòmica, més vinculat a les empreses privades per la seva dependència gairebé exclusiva de la publicitat local i la capacitat de producció de projectes. Cercar el mecanisme que permeti quadrar els números sense estrènyer excessivament la qualitat del producte segueix sent una assignatura pendent. Cal ser rendible? Evidentment. Condicionar-ho sempre a la qualitat del producte? Un no rotund. Però no entraré en aquest debat perquè no és el motiu del text. El segon element és el que ens ha donat a aquests mitjans les ales necessàries per mantenir l’equilibri i fer-nos forts al territori: la proximitat. El que per a molts és un mot per maquillar certs discursos, per a les teles i ràdios locals ha estat la pedra filosofal i la raó de ser. I no sempre ens ho hem cregut amb la mateixa fermesa. Des dels inicis de la comunicació local la proximitat n’ha estat la columna vertebral, sobretot dels programes informatius. En l’actualitat m’atreviria a dir que tota la programació està centrada a oferir productes amb aquesta insígnia, diferenciant-nos clarament de la resta de l’oferta.
“El temps ens ha demostrat que unes dècades enrere, i encara avui, la proximitat funciona a la pantalla i és un producte que es consumeix”
Comunicàlia i la XTVL –en un primer moment, després reconvertida en la Xarxa de Televisions Locals (XAL)– han estat un autèntic motor per als 55 canals de televisió i les 148 ràdios locals que hi estan adherides. Una potència audiovisual com poques n’hi ha al món que hauria d’estar considerada una estructura d’Estat. I vaig més enllà: la proximitat no hauria de ser una paraula vinculada exclusivament al món de la comunicació local. En alguns mitjans públics hi ha certes reticències a entrar en aquest terreny més enllà de l’interès informatiu vinculat als fets mediàtics, sovint de la secció de successos, o maquillant-ho amb alguns espais. Proximitat hauria de ser la base per a tots i de tots. Unir forces, estrènyer vincles i apostar per produccions conjuntes hauria d’entrar en els paràmetres habituals de la producció audiovisual a Catalunya, i aquest és un debat que hauríem de tenir i resoldre. Perquè el temps ens ha demostrat que unes dècades enrere, i encara avui, la proximitat funciona a la pantalla i és un producte que es consumeix. És incompatible formalitzar una col·laboració conjunta determinant? Més aviat soc dels que pensa que quan unim forces no només sumem, sinó que multipliquem.
En un país petit com el nostre és lògic que coexisteixin dues plataformes audiovisuals com La Xarxa+ i la recent estrenada 3Cat finançades amb diners públics i amb tots els esforços que representen? Fixeu-vos amb la descripció de cadascuna: la plataforma de qualitat, proximitat i gratuïta vs. la plataforma digital de continguts en català i de qualitat. Fins i tot costa identificar qui és qui. El futur de la comunicació ens planteja reptes prou interessants, complexos i motivadors perquè ens fem trampes al solitari.
Albert Brosa, periodista i director de nous formats i expansió de Corisa Media Grup.
Article publicat al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.
