Els optimistes diuen que la premsa en paper no morirà mai, només passa de la cel·lulosa a la pantalla electrònica. Els recents estudis de consum donen suport, aparentment, a la seva esperança de lectura. Per exemple, la proporció de lectors d’entre 18 i 29 anys que consideren el web com la seva principal font d’informació és gairebé idèntica a la proporció que es basa principalment en els diaris, del 36 al 37%. I veiem com cada any augmenta la proporció de persones que confien en el web per obtenir notícies, mentre que els tiratges de diaris es redueixen. En canvi, sobretot a Catalunya, els mitjans de proximitat estan instal·lats en un pendent molt suau, suportat en bona part per les subscripcions.
Hi ha molts factors. No cal ser repetitius, però crec que una de les coses que la gent dels mitjans locals no pot oblidar és la necessitat de cobrir temes reals que afecten persones reals, vivint vides reals. La funció social d’aquests mitjans és estar fora de casa, al carrer, on el periodista s’implica amb el seu públic, el plural. Perquè tot és una qüestió de rellevància. Ningú té l’obligació cívica de consumir el seu contingut. Per fer-ho, el lector segurament respon positivament a tres preguntes: és bo, aquest contingut? És de qualitat? És significatiu per a ells? Enquestes i treballs de recerca ho confirmen: sí, sí i sí.
La comunicació local és ben viva. Es va demostrar divendres, dia 24 de març, a Getxo, on es va parlar llargament de mitjans de comunicació de proximitat. Amb el lema Teixint futur, tenia com a objectiu reflexionar sobre el paper de la premsa local a la societat, aprofundir en la col·laboració amb altres xarxes de mitjans de comunicació locals i analitzar la digitalització, la intel·ligència artificial, l’oci, el periodisme de dades, la democràcia social… de cara als futurs reptes, també més enllà del món del paper.
Segons ens deia Comunicació 21 el mateix divendres, els editors reunits en l’esmentat acte van llegir un document des del qual es reclama a les administracions públiques de l’Estat que tinguin en compte els mitjans de proximitat en les campanyes de publicitat institucional i a l’hora d’atorgar ajuts en situacions de crisi.
Amb bon criteri, els editors creuen que la publicitat ha de ser distribuïda per les administracions “amb criteris d’eficàcia comunicativa i proporcionalitat, sempre en relació directa amb la realitat local i comarcal, i tenint en compte l’alt grau de penetració i la capil·laritat dels mitjans locals i comarcals en les seves respectives àrees de difusió”. Amb similars paraules, la petició es va fent des de Catalunya fa una munió d’anys; per tant, és de celebrar que Getxo aconseguís la unió d’editors de bona part del territori espanyol en aquest requeriment que hauria de ser innecessari.
Per argumentar el pes dels digitals d’informació local en la societat, el professor de la Universitat de Navarra i coautor de l’estudi Digital News Report Espanya 2022, Avelino Amoedo, va recordar en aquest mateix acte que les notícies locals interessen a sis de cada deu internautes (63%) i és la temàtica preferida de la població de l’Estat. Però en cap moment va desglossar l’estudi per comunitats, on s’hauria pogut constatar l’enorme diferència del pes específic de la premsa de proximitat que hi ha entre Catalunya, Euskadi i la resta de l’Estat espanyol.
Si ho hagués fet, segurament hauria constatat el valor dels continguts dels mitjans de proximitat catalans i bascos. És prou reconegut que aquesta premsa fa la feina ben feta i d’aquí l’aprovació que rep de la ciutadania. Així doncs, tenint en compte el motiu pel qual es desenvolupava aquesta trobada d’editors locals, en realitat el professor Amoedo va impartir una classe de cultura general.
Només a Catalunya, més de 600 capçaleres es dediquen a un periodisme local inigualable que millora la vida de desenes de milers de persones a les ciutats grans i a totes les comarques. Tenen una pura passió per les persones, la innovació i una missió compartida: enfortir i potenciar les comunitats a les quals serveixen. Estan compromeses a avançar en renovats esforços de diversitat i inclusió tant en l’àmbit intern com extern. A refermar catalanitat, fent país pensant i escrivint en català. Els seus objectius, ambicions i inspiracions formen un col·lectiu periodístic realment sorprenent arrelat a les comunitats a les quals estan servint durant gairebé dos segles.
Just és que els editors reunits a Getxo es dirigeixin a les administracions reclamant la seva publicitat i tot el suport possible. Fa angúnia, però aquesta reclamació ve de lluny. El 2006 jo mateix vaig fer aquesta petició davant la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya. L’ACPC i l’ACPG (ara AMIC) vàrem reclamar no només la publicitat institucional, sinó una llei de publicitat on es donés veritable suport als mitjans de proximitat. La llei es va fer, cert. Però la petició dels editors es va reduir a una “recomanació” quan es preparessin campanyes institucionals de publicitat. Un menysteniment crònic que sembla insuperable… No és just.
En aquest context, potser és adient reproduir unes paraules il·lustratives de Jeremy Gilbert, director d’iniciatives estratègiques del diari The Washington Post: “Realment crec que la feina dels mitjans de comunicació és fer que les coses importants siguin interessants, de manera que no és una mena d’elecció entre les coses que són importants i les que són interessants. Però si, a nivell local, no estàs fent interessants les notícies importants; si reconeixes que l’ajuntament és una cobertura important per als teus lectors, però no trobes la manera de fer que aquesta cobertura sigui interessant, això és un fracàs del periòdic. No és un fracàs de l’audiència. Heu de trobar una manera de fer que el lector entengui per què els hauria de preocupar, i potser això diu que heu de llençar les formes tradicionals de la història per arribar-hi, o potser haureu de provar nous canals, o potser haureu de trobar noves maneres per relacionar-vos directament amb l’audiència sobre el que els importa del que està passant a nivell de l’ajuntament de la vostra ciutat”. Ras i curt.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
