La digitalització de la comunicació, i la irrupció de les pantalles connectades a la xarxa en tots els espais públics i privats, ha portat a afirmar encertadament que l’audiovisual viu una època daurada… Que molts professionals i empreses d’aquí voldrien veure repercutida en els seus ingressos. A nivell nacional, al costat d’aquest fenomen a escala mundial que és el consum de continguts audiovisuals, n’hi ha un altre d’èxit en el món de la comunicació: el de la ràdio.

L’acte de lliurament dels 14ens Premis Ràdio Associació de Catalunya ha testimoniat un dels períodes, potser el que més, de major esplendor de la ràdio al nostre país al llarg dels seus ja 90 anys d’història. Causes? N’hi ha vàries, i algunes han estat molt ben analitzades: una aposta decidida d’empreses públiques i privades per competir per l’audiència amb programació de qualitat, i el sorgiment de dues generacions de professionals de primer nivell que han crescut o s’han consolidat gràcies a aquestes emissores… I apunto una tercera, clau en aquests moments, el desacomplexament davant l’actualitat. A la immediatesa per la qual sempre havia estat guanyadora la ràdio davant la TV, se li ha sumat una encertada evolució en el discurs. Sense perdre, al contrari!, el rigor i el necessari pluralisme, l’oferta radiofònica catalana (i en català) ha sabut sintonitzar més que mai amb un país que ha canviat de “xip” en moltes qüestions socials i col·lectives. El desacomplexament de la ràdio generalista, que ja s’havia manifestat en ofertes temàtiques com les del grup Flaix en el terreny de les emissores musicals, ja no era l’expressió d’un o uns pocs programes, sinó que és el plantejament global de les emissores que lideren i dinamitzen el consum radiofònic català.

Per posar un exemple ben il·lustratiu, molts recordarem les tertúlies encarcarades que dominaren el món de la ràdio –i encara ara una part important de la TV– fins fa no gaires anys. Opinadors que ens parlaven de la seva visió d’un país que havia canviat molt, però que ells continuaven parlant-ne com si fos una reedició de la Catalunya dels anys 80 o 90 del segle passat. L’audiència havia evolucionat i fins i tot canviat radicalment; però el que sonava pel dial, no gens.

Aquest mateix desacomplexament, i connexió alhora amb el batec del país, va fer que sonés d’allò més normal, natural, que bona part dels premiats finalitzessin els seus parlaments de la mateixa manera que Jordi Margarit havia tancat la seva presentació: amb un “visca Catalunya lliure”. Connexió amb l’audiència, professionalitat, llibertat… ràdio.

La llista de grans professionals premiats, que s’aplegaren aquest dijous a l’auditori de l’ONCE on se celebrà l’acte, és una suma vertiginosa de talent: Kílian Sebrià, Jordi Basté, Mònica Terribas, Jordi Tardà, Toni Clapés, Francesc Mauri, Eduard Pujol… I molts altres, com el mateix presentador Joan Maria Pou, qui visqué una intensa nit d’emocions en record de la gran Tatiana Sisquella, amb agraïment inclòs per a Fèlix Riera per la cura que va tenir per ella fins al darrer moment que pogué trepitjar els estudis de Diagonal 614. Sentiments, proximitat, comunicació… ràdio.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.