Em fan la següent pregunta: com és que el diari digital Ara es manté per sobre del mig milió d’usuaris únics i en canvi ha perdut tres milions de pàgines vistes?
Efectivament, el passat 17 de febrer es publicava a Comunicació 21 que l’edició digital del diari Ara passava dels 527.269 usuaris únics del desembre als 570.044 usuaris únics del mes de gener, i en canvi passava de 4.923.859 a 1.731.905 pàgines vistes.
Es podrien trobar almenys cinc possibles explicacions. La primera és fer un paral·lelisme amb la tendència del diari en paper. El diari Ara va sortir al mercat amb 120.000 exemplars, el desembre ja estava als 22.717 exemplars i el gener ha baixat als 17.429 exemplars diaris. Així, és lògic pensar que la davallada de l’edició impresa es pot traduir en una davallada en l’edició digital, sinó en el nombre d’usuaris, almenys en nombre de pàgines vistes, ja que un cop passada la novetat i conegut el diari, ja no s’exploren tantes pàgines i ja es fa la lectura digital habitual, de la portada i alguna notícia puntual.
La segona seria pensar en termes de sector, i interpretar que el trànsit de la premsa escrita a la premsa digital ens porta a una enorme fragmentació de les audiències, i de fet les pàgines vistes de VilaWeb i l’Avui també baixen entre desembre i gener.
La tercera és pensar en termes conjunturals, entenent que ha baixat la tensió informativa després de les eleccions i la formació del nou Govern, i que l’audiència del diari Ara ha estat especialment sensible a aquesta conjuntura informativa, per la seva pròpia campanya de llançament molt centrada en les eleccions.
La quarta, sempre recorrent, és qüestionar algun aspecte metodològic, i en aquest sentit OJD ho posa fàcil, perquè va anunciar que introduiria canvis en els seus informes sobre l’audiència dels mitjans digitals, precisament a partir d’aquest mes de gener, i encara que pocs sabrien explicar quins canvis, aquest sempre és bon terreny per sembrar teories conspiradores.
I cinquena, es podria aprofitar per qüestionar la metodologia completa, argumentant que un mitjà que té 17.429 exemplars diaris en paper, difícilment pot tenir 570.044 usuaris únics en l’edició digital. Perquè llavors podríem sumar els usuaris únics de La Vanguardia, El Periódico, l’Avui, El Punt, VilaWeb i d’altres, i Catalunya seria un cas fascinant per als teòrics de la societat digital.
Al final tot és molt més senzill. El 17 de febrer, Comunicació21 va publicar correctament les dades d’usuaris únics, que es mantenien per sobre del mig milió, però a l’hora de publicar les dades de les pàgines vistes, va comparar les 4.923.859 pàgines vistes del desembre amb les 1.731.905 “visites” del gener de l’edició digital de l’Ara. Els tres principals indicadors de l’audiència digital són els usuaris únics, les visites i les pàgines vistes, i a vegades és molt fàcil caure en errors d’edició i redacció.
Les dades correctes mostren que l’edició digital de l’Ara puja, efectivament, de 527.269 a 570.044 usuaris únics, que puja també de 1.647.805 a 1.731.905 visites, i que puja proporcionalment de 4.923.859 a 5.212.990 pàgines vistes.
La qüestió realment interessant és la nostra capacitat per fascinar-nos per fenòmens inexistents. La nostra fe en les dades alhora de generar preguntes, aparentment amb sentit. Com una dada així, publicada en el principal portal de la comunicació, pot passar desapercebuda. I la gran quantitat de teories sociològiques que som capaços de generar per ajustar la realitat a les dades, encara que siguin errònies.
Lluís Tolosa. Sociòleg i escriptor.
