A començaments del 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar un mandat marc del sistema públic audiovisual que es regeix, entre d’altres, pel principi general que els mitjans de titularitat pública no han d’entrar en “competència deslleial amb la indústria privada” ni entre ells mateixos.
Cal recordar que el nou mandat marc de fa onze anys estipula un model mixt de finançament de les cadenes públiques que combina les subvencions de l’administració dirigides a mantenir un servei d’interès general i les fonts de finançament privades. La norma als canals audiovisuals ha de fomentar valors com el pluralisme polític, social i cultural i la integració dels immigrants. També determina que la llengua “pròpia” dels mitjans públics audiovisuals a Catalunya és el català, i ordena que “han d’utilitzar-la normalment i preferentment i han de convertir-se en vehicles vertebradors de l’Espai Català de la Comunicació”. Els mitjans públics també reben el mandat d’oferir informació territorialment equilibrada, imparcial i rigorosa sobre les qüestions d’actualitat, i garantir l’accés a tots els grups socials, polítics, culturals i associatius representatius.
Fet l’apunt anterior a tall de recordatori, tornem al començament, on es parla de competència deslleial. És evident que els mitjans escrits de molts ens públics practiquen des de fa dècades aquest afront cap als mitjans privats. Malgrat la seva rellevància històrica des del punt de vista periodístic, la premsa escrita amb prou feines disposa d’una regulació específica. Després de més d’un decenni no s’ha redactat un mandat marc des del Parlament de Catalunya sobre la premsa pública, menys abundant ara en paper, però molt nombrosa a internet.
I obrint més el vano, per què el Govern d’Espanya encara manté vigent bona part de la Llei de premsa de 1966, clarament preconstitucional, i part dels articles que la formen han estat derogats perquè no s’adequaven als principis recollits en la Constitució Espanyola (CE) de 1978? En alguna ocasió, fins i tot ha estat el mateix Tribunal Constitucional el que, quan anava a aplicar-ne algun article, l’ha declarat inexistent perquè era contrari a la CE.
Mentre editors i periodistes esperen que els polítics els prenguin més seriosament, a Catalunya disposem de l’autoregulació que duu a terme el Consell de la Informació de Catalunya (CIC). Creat el 1997 per voluntat del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), el CIC és una entitat sense ànim de lucre la finalitat de la qual és vetllar pel compliment dels principis ètics periodístics recollits en el Codi Deontològic del CPC aprovat el 1992. Entre les seves funcions, resoldre les queixes del públic per l’incompliment del seu Codi Deontològic. Poc, però molt.
La manca de regulació de la premsa es posa de manifest també en la publicitat. Fa anys, l’ACPC va encarregar un informe a la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (ESCACC) on es pot constatar, amb la llei a la mà, que una colla de municipis d’arreu de Catalunya impulsen revistes i periòdics en paper o digital que vulneren els drets de les publicacions privades. En la presentació de l’informe, s’incidia en què “no només es tracta de competència en matèria informativa, sinó que també amoïna la competència d’aquestes publicacions municipals en el mercat publicitari, un mercat finit i cada vegada més reduït”, segons Àlex Gutiérrez, aleshores president d’ESCACC, impulsora de l’estudi L’impacte de les publicacions municipals en el sector privat de la premsa comarcal i local. L’informe explicava que s’havien trobat casos de publicacions locals que “havien hagut de tancar o reduir plantilla davant l’aparició de mitjans d’informació municipal, ja que el mercat publicitari de la zona se’l van haver de repartir”.
Avui, igual que l’any 2009 en què es va publicar el treball d’ESCACC, les petites publicacions privades ho tenen molt magre a l’hora de competir amb un ajuntament, que pot oferir sous més alts als periodistes i aguantar millor una publicació “gràcies a aquest gran flotador que són les arques municipals”. En la presentació de l’informe a la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya es va demanar una solució jurídica al conflicte.
Després de l’enorme bucle al qual la Covid-19 ha arrossegat els mitjans de comunicació en general, encara no s’ha detectat cap canvi de tendència en el panorama mediàtic català que pogués alleugerir els editors privats de premsa de proximitat, local i comarcal. Tot i això, la pandèmia podria obligar els ajuntaments a mantenir el tomb donat els dos últims anys pel que fa a la seva política de comunicació. Qui sap si aquella munió de publicacions de proximitat editades en paper o a la xarxa pels ens locals (ajuntaments, sobretot) fa un pas enrere, alliberant al mateix temps el mercat publicitari local.
El fet que els mitjans públics locals incloguessin publicitat durant ben bé un parell de decennis ha suposat, segons l’informe que abans hem esmentat, una dificultat afegida a la viabilitat dels privats, en un sector precisament delicat i que encara no ha aconseguit la normalització empresarial. Avui, a més, aquests mitjans es troben immersos en un canvi profund de model després d’haver patit amb especial cruesa la crisi econòmica i financera que es va instal·lar al llarg del 2008, primer, i amb el canvi d’hàbits de la població i la Covid –que encara dura– després, malgrat alguns pronòstics més optimistes.
El treball de l’ESCACC de 2009 recordava que els mitjans editats per l’Administració local condueixen a una paradoxa: que es dediqui despesa en un mitjà públic i després, per un altre via, calgui dedicar una nova despesa en forma d’ajut o subvenció a un mitjà privat, que no pot ser rendible perquè el mitjà públic li ho posa especialment difícil. Aquest paradigma, per tant, inclou conflictes que s’han de resoldre, modulant paràmetres prou evidents: el dret a què la població rebi informació i el dret de les empreses privades a sobreviure sense la deslleialtat de cap administració.
Segur que ara és un bon moment per seguir el model de no-ingerència en el mercat publicitari per part dels públics, tenint cura que no hi hagi una repercussió negativa en la inversió que els mateixos ajuntaments realitzen comprant anuncis en les publicacions privades, per fer comunicació institucional. Els anuncis de l’Administració suposen un percentatge significatiu dels ingressos per aquest concepte en moltes capçaleres, en paper o a la xarxa, així que seria un error que, per la crisi, els ajuntaments cobrissin el que deixarien de rebre per la publicitat local a partir de retallar la inversió que ells mateixos fan en els mitjans privats. Si es produís aquest efecte –que es va produir els anys immediatament posteriors al 2008–, també redundaria en un empitjorament de la salut econòmica dels mitjans de proximitat i, de retruc, en la seva qualitat informativa.
La publicitat institucional és la concreció de la comunicació pública. El mateix Estatut d’Autonomia de Catalunya reconeix a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de publicitat (article 9.30), d’acord amb la qual s’aprova aquesta Llei pionera. Cal distingir entre diversos tipus de publicitat política: la vinculada als processos electorals, la que porten a terme les institucions per a promoure i defensar els valors cívics, i la publicitat de caràcter merament administratiu, que serveix per a comunicar informacions administratives. Aquesta Llei regula, fonamentalment, el segon tipus de publicitat i, més tangencialment, la de caràcter electoral.
L’àmbit d’aplicació de la Llei és el de totes les administracions de Catalunya, tant les
locals com les supralocals, incloent-hi tots els àmbits d’actuació que els corresponen. La Llei descriu l’objecte i els objectius de la publicitat institucional, estableix el sistema de contractació de la creació publicitària, i fixa els criteris a què s’ha d’adequar la difusió publicitària.
Per tant, no és publicitat institucional la mera activitat comunicacional de les administracions quan té caràcter exclusivament informatiu; en canvi, però, és publicitat institucional la que duen a terme les institucions públiques per promoure i defensar la consolidació de la democràcia, el benestar social, la salut i la seguretat. Així de clar, pel que fa a la publicitat pública.
Per protegir-se, els mitjans de proximitat faran bé en reivindicar novament i amb veu ben alta el seu paper en la societat catalana. En fer saber que la seva audiència és alta, tant o més que la majoria de les capçaleres editades a les capitals de l’Estat i del país. Explicar que les dades d’audiència es fonamenten en enquestes. Que no hi ha cap algorisme matemàtic pur pel mig. Que la gran premsa de les capitals anuncia prepotent els seus milers i milers de lectors, la immensa majoria dels quals concentrats en les grans ciutats i en les respectives àrees metropolitanes…
És de destacar, arribats a aquest punt, el tipus de persones sobre el qual es realitzen aquestes enquestes d’audiència. Expliquen que són “una mostra representativa de la societat”: és a dir, gent de tots dos sexes, amb un diferent nivell d’estudis, gustos i altres trets diferencials. D’altra banda, i pel que fa als mitjans audiovisuals, el sistema de mesurament d’audiències està basat en els resultats retornats pels audímetres, aparells repartits per cases particulars anònimes (que ningú sap com s’escullen), amb un resultat que es magnifica com “una mostra representativa de la societat”, mostra que s’extrapolarà més tard al conjunt de la societat per donar una hipotètica idea de quines són les emissores i cadenes més populars entre el públic.
És irrebatible: la regulació de la premsa i la reglamentació de la publicitat en els ens locals són encara assignatures pendents.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
