En aquest darrer article abans de vacances trenco la dinàmica d’escriure sobre el món de la comunicació audiovisual i m’endinso en un tema que fa temps que m’amoïna com a ciutadà, i que hauria de preocupar, ni que sigui una mica, al conjunt dels nostres representants a les institucions.

Cada país té la seva cultura en l’etiqueta pública dels seus càrrecs institucionals, però a casa nostra sembla que s’hagi instal·lat des de fa uns anys una mena de contracultura que no sembla ser gaire conscient del missatge que transmet… o que li importa entre poc i gens.

No estic parlant de gustos, de si t’agrada més o menys segons quin color, que si llis o a ratlles, de si faldilla o pantaló, de si coll camiser o coll mao. Parlo que la vestimenta també transmet missatge. I que quan tens un càrrec públic aquest missatge va més enllà de la persona i s’estén cap a la institució. Parafrasejant en McLuhan, la roba que porta una dona o home públic és part del seu missatge als altres i, especialment, actua com a missatge de la institució a la qual pertany.

Fa temps que la “tirania” de la corbata va passar –ens hem estalviat tot de nusos mal fets i corbates horribles– i el marge de maniobra dels homes pel que fa a la vestimenta s’ha ampliat una mica, tot i continuar sent molt i molt menor al de les dones. Hi ha roba, calçat i complements per a cada ocasió, i hi ha experts en la matèria que ho podrien explicar millor: pel lloc, pel moment de la setmana, per l’horari… I res ha de ser casual, sinó causal. Com tot acte comunicatiu.

Hi ha forces polítiques que, molt conscientment, fan de la seva vestimenta part del seu missatge polític al nucli dur del seu electorat: soc dels teus perquè vesteixo com tu i em nego a vestir com la resta, perquè soc una altra cosa, ells són del “sistema”. És ben legítim fer de determinades peces de roba una bandera estètico-cultural, però i la resta? Realment volen que la ciutadania es cregui les institucions nacionals d’aquest país com a institucions de veritat o com a institucions de “fireta”, que no-ens-les-creiem-ni-nosaltres?

S’és prou conscient de la imatge demolidora que transmet un Parlament amb tot de diputades i diputats anant amunt i avall abillats com si anessin a passejar el gosset o baixar la bossa de la brossa al contenidor de la cantonada? És aquesta la imatge pública que es vol transmetre de la nostra institució legislativa? Les institucions són també símbols, i com tot símbol col·lectiu ha de ser tractat amb un codi de respecte, començant pels qui en formen part.

Comparar les imatges del Parlament amb les d’altres cambres que veiem més o menys sovint als mitjans pot ser un bon exercici mental. I no cal anar a espais on els vestits –femenins o masculins– són impecables com seria el Capitoli. Quedem-nos a Europa, on tot això és més lax, però sense perdre el codi de respectabilitat: des de la sòbria elegància a l’Assemblea Nacional Francesa a l’austeritat del Bundestag… fins i tot el Congrés de Diputats.

La reflexió l’estenc als càrrecs governamentals: els d’ahir, els d’avui i els que vinguin demà. I no parlo pas de les presidències que hem tingut o ara tenim, sinó més cap avall. Certament no hem vist dessuadores fins avui, però no puc entendre que no es tingui clar encara que determinats vestits, calçats i complements poden estar molt bé –o no!– per “sortir de casa”, però que la indumentària d’un càrrec públic és una altra cosa. I no em voldria oblidar del “detall” de com no són sempre visibles els pins o agulles amb l’escut de la Generalitat –sigui d’or o de plata segons el càrrec– quan es participa en un acte o reunió pública.

Tarradellas en va fer bandera durant el seu breu mandat com a president de la Generalitat restituïda. Era un Govern quasi sense competències, però va tenir clar que havia de transmetre la imatge que era un govern de veritat, com quan feia formar la guàrdia d’honor dels Mossos, amb els seus fusells i els seus barrets de copa, quan qui hi venia era un altre mandatari.

Sí, Tarradellas provenia d’una època ja ben llunyana a la nostra, d’haver estat conseller d’un Govern que quan visitava les fàbriques de material de guerra anava impecablement vestit –de “vint-i-un botó” que diria la meva àvia– malgrat que hagués de fer quilòmetres per carreteres en mal estat, anar amb vehicles incòmodes a més no poder i pendents sempre de la proximitat de l’aviació feixista a l’horitzó. Llunyana, sí, però perfectament coherent amb la imatge de màxim governant d’un país que havia de donar a inicis dels 80. Com deia abans, no es tracta de gustos ni que hi hagi una norma rígida escrita, però sí molt de sentit comú i una mica de bon criteri. Serveixin d’exemple dues dones que vesteixen molt i molt diferent, però que el que porten, i com ho porten, transmet sense ambigüitats que representen poder: Angela Merkel i Kamala Harris.

I tot això s’acaba traslladant a l’esfera mediàtica, lògicament. La manca de formalitat en la vestimenta continua amb els hàbits comunicatius i acaba fent que es parli de “tu” a un càrrec institucional en un acte informatiu, o que per la suma de detalls a una banda i l’altra d’algunes sales de premsa res no acabi semblant gaire seriós. Facin també l’exercici mental de comparar imatges que tots hem vist aquests darrers anys: és o no és cert que hi ha maneres de ser i de posar-se que transmeten la imatge de poder i altres que… què vols que et digui? Doncs això és molt important i menystenir-ho és un error.

Fer creure en les institucions també passa per creure-te-les davant l’armari de la roba de casa.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.