Aprofitant el cap de setmana –i un vol de baix cost– t’escapes al Festival Internacional de Documentals de Porto. De sobte, et trobes en una avió a més de mil metres d’altura, on una hostessa t’està intentant vendre de tot: perfums que porten noms d’actrius i de cantants; paquets de tabac que no és tabac; fins i tot un rasca rasca solidari. Tens la sensació d’estar connectat a un canal de televenda en comptes d’estar viatjant cap a Portugal. Surrealista!

Fas una mica de turisme per la ciutat lusitana, quatre fotos, agafes un tramvia que et porta pel centre històric. A la Rua Santa Catarina prens un cafè en el Majestic, un cafè de principis de segle passat, quatres fotos més. A prop d’allà, una llibreria dedica tot un aparador a l’escriptor José Saramago, ara que fa tot just un any de la seva mort.

Als carrers, els grans cartells del festival Doc Europa III es pregunten: Como habitar este presente?; a la sala, però, poca gent. Mires el programa –27 documentals de 27 països– inevitablement selecciones, agafes una mica d’aquí i una mica d’allà. Documentals sobre arquitectura a l’Àfrica, reflexions sobre la fotografia, ah!… i un de català: Calidoscopi d’Imma Serra. Una càmera observa un mateix punt durant les quatre estacions de l’any. Original, si més no.

Entre sessió i sessió, fulleges un diari portuguès, et crida l’atenció un reportatge gràfic on apareixen fotos dels enfrontaments entre policies i manifestants davant del Parlament grec –algunes realment espectaculars– barrejades amb altres fotos de les protestes a les portes de la Ciutadella, aquestes, més discretes. Quina barreja! Bé, no són els únics, Antena 3 també ho fa… i res!

Darrer dia del festival, el temps et passa volant. Els millors documentals els han col·locat en el darrer vagó. Munira, un relat en primera persona sobre les mares de Srebrenica. Des dels primers minuts se’t posa un nus a la gola que et deixa clavat a la butaca fins els crèdits. Realment, Europa els hi deu una explicació. En la mateixa sessió es projecta Deyrouth, una narració sobre el viatge de la Chloé, des de el seu París natal al Beirut de la seva família. Un doc amb format d’animació, sense pretensions.

Tot esperant la propera sessió, fas un mos en un bar. A la ràdio sona un fado, l’Aldina Duarte –vestida de negre com sempre– canta A voz e o silèncio. Encantador. Sabies de l’amor que tenen els portuguesos pels fados, però tot i així et sobta la seva constant presència a les emissores portugueses. Penses que estaria bé que les ràdios catalanes tinguessin la mateixa estima per la música cantada en català… utopies!

Ja en la sessió de nit, la de clausura, traca final. Censor Fortress un documental sobre la censura a l’illa de Malta. Increïble per estar en el segle XXI. Revolution Girls sobre la vida –vint anys desprès– de quatre dones que van participar activament a la revolució de vellut de Praga. Correcte, però sobra una mica de “metratge”. Inevitablement et preguntes, on seran i què faran els indignats i les indignades dins de vint anys?

Tanca el festival December Seeds, un reportatge de mitja hora sobre els fets i les manifestacions d’Atenes, el desembre de 2008. El fantasma de l’Alex Grigoropolus –el jove assassinat per la policia grega– passeja pels carrers d’Atenes, mentre aquesta crema. Molt actual i impactant.

El festival s’ha acabat, a mitja nit surts de la sala amb la sensació d’haver vist tots els “telenotícies” de la darrera dècada comprimits en tres dies. Diuen que per estar ben informats cal dedicar-hi temps; potser sí que els informatius de televisió haurien de ser més llargs. Però, si com diuen, els documentals son la sàvia dels esdeveniments, et preguntes: doncs què son les notícies dels informatius? Sense resposta, a l’endemà, marxes de Porto.

A l’avió, tornant ja cap a Barcelona, una passatgera de vora meu demana a una hostessa –que s’assembla molt a la cantant Misia– si tenen vi de Porto.

L’hostessa, molt simpàtica, li contesta en portuguès:

–No, no en tenim –riu– la companyia és irlandesa, no tenim vi de Porto.

–Ah! –respon la passatgera desconcertada.

Penses, maleïda globalització. Però, al mateix temps, rius per la ironia de l’hostessa.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.