Em demanen des de la Blanquerna que prepari una conferència sobre el desenvolupament de la xarxa de periòdics de proximitat del Grup Comunicació 21. Es tracta d’oferir a una cinquantena de futurs llicenciats un punt de vista empresarial sobre l’emprenedoria des d’un cas particular i, certament, singular. La petició, lògicament, m’afalaga, tot i que penso que jo no sóc el més adequat per explicar un model d’èxit. Potser un model de resistència, sí. En tot cas, accepto avergonyit la invitació i començo a reflexionar sobre allò que diré a una tribuna força preparada i que encara veu des de la barrera les convulsions d’un sector en plena reconversió industrial. És probable que esperin un estímul addicional per confiar en el sector, potser fins i tot per despertar algun somni que es pugui fer realitat. Hi haurà algun emprenedor a la classe?

Com que no vull destil·lar amargor ni pessimisme sobre les dificultats que implica construir des de zero i sense recursos un grup de comunicació, prefereixo no parlar-los del meu Mètode Stalingrad, un petit llibret casolà sobre les vicissituds, eines i capacitats per sobreviure en un entorn tan hostil i tan desagraït. He pensat en elaborar dues exposicions diferents. La primera, força teòrica i alliçonadora: el desplegament de la xarxa dels periòdics Línia des d’una òptica positiva i engrescadora; els hi parlaré de la valentia, la constància i la importància de tenir les idees clares. L’altra versió explicarà la mateixa història però des de la foscor dels números vermells, les tensions, les crisis, les dificultats insalvables i les bufetades. Pel mig, entre una i l’altra, intentaré explicar el pla de negoci, al que jo acostumo a dir el pla dels imponderables.

Em temo que la meva exposició ha de girar entorn del que podríem dir la sintaxi de l’èxit. Amb la condició, és clar, que algú consideri reeixida l’actual xarxa i les 14 publicacions que la vehiculen… Èxit és una paraula immodesta, avui en dia força incòmoda i imprecisa. Però és això, precisament, el que l’alumnat vol escoltar: una exposició sobre un model d’èxit. Arribats a aquest punt, considero que seria molt interessant també escoltar una conferència sobre models o projectes fracassats. Segurament, poden arribar a ser fins i tot més útils i inspiradors que els de l’èxit, sempre tan relatius. El fracàs, en canvi, permet una aproximació molt més directa, lúcida i nua sobre la realitat estudiada, i ja se sap que els errors son la principal eina de treball per construir quelcom.

Les dues versions hauran de girar entorn del mateix: trobar la inspiració i la determinació personal necessàries per somiar un projecte, definir-lo i portar-lo a terme. Per petit que sigui. No tots els futurs llicenciats podran trobar feina, així doncs, més val que no descartin la possibilitat d’engrescar-se en un projecte personal que –si està ben dimensionat– els hi pot donar moltes alegries i un mode de vida. Incentivar l’emprenedoria, doncs, hauria de ser obligat arreu, i esdevé una de les paraules clau en la recuperació de la malmesa economia del sector.

Però en un entorn on els (imprescindibles) números ho contaminen tot potser cal reivindicar i no oblidar que els projectes requereixen un combustible molt especial i intangible: em refereixo a la fe en un mateix, a la passió per allò que estàs impulsant, a la claredat dels valors que vols transmetre, a la capacitat d’adherir-hi altres que sumin, a l’energia per portar-ho endavant superant les adversitats. I a la flexibilitat necessària perquè tot projecte personal o professional prosperi.

Valors o paraules contaminades i que cohabiten amb d’altres més economicistes, com són: primes de risc, deute sobirà, tipus d’interès, default, concurs de creditors, retallades, impagats, morositat… És per això que davant la cinquantena de futurs llicenciats, clouré la meva exposició dient-los que quan es presentin maldades no busquin culpables, sinó remeis.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.