He llegit il·lusionat en les darreres setmanes com van creixent alguns editors de premsa local i com neixen també noves capçaleres. També he reflexionat sobre per què és al refrigerador la federació d’associacions de premsa, i li vaig donant voltes buscant una resposta justa al per què tot el procés del 9-N no genera publicitat per als editors de publicacions locals i comarcals. Desprenc de tot plegat que hem de reconèixer i alabar la valentia dels editors de premsa de proximitat.

Sabem que la part més difícil per a un periòdic, tant si vol néixer com si vol expandir-se més enllà de la seva activitat tradicional, és començar. Però per difícil que sigui llançar-se, cal intentar-ho i veure com es van desenvolupant les coses. Convé examinar primerament els recursos ja existents. Les publicacions comarcals i locals tenen avantatges en aquest sentit, cert. Igual que les companyies telefòniques o elèctriques, molts periòdics locals tenen ja una relació de clientela amb moltes llars. Els nostres editors saben que cal capitalitzar aquesta força. Els clients estableixen amb els diaris locals una relació voluntària. Solen tenir bona reputació i gaudir de la confiança dels seus lectors. I els editors catalans saben aprofitar aquests avantatges.

Sense els consultors, assessors i grans CEOs de la premsa nacional, les editores comarcals i locals han après a subministrar continguts a través de múltiples suports, a més del mateix periòdic, de pagament o gratuït. Les activitats impreses i en línia han de ser considerades com cooperatives i complementàries, no mútuament excloents, i així es fa. També han d’oferir a la seva clientela serveis de valor afegit, i ja es va fent. La clau consisteix a fer un màrqueting creuat entre els diferents productes i serveis, utilitzant tots els canals disponibles.

Hi ha un potencial de creixement immens per a la premsa de proximitat: es tracta de capitalitzar la marca i els actius de les editores per potenciar el seu valor, i aquest és un nou camí que amb l’ajut de les associacions s’està fent cada vegada més ample i millor condicionat. Tot aquest reguitzell d’inputs són els que obren la porta a l’expansió d’alguns editors i al naixement de noves capçaleres, en paper o a la xarxa.

Deia en el paràgraf anterior que tenim al refrigerador la federació d’associacions de premsa, tot i que fa pocs mesos que va treure el caparró. Normalment, tots els començaments són intensos, engrescadors, plens d’idees que es volen portar a terme. En aquest cas no sembla així. Ja he comentat moltes vegades que va ser equivocada la pressió que les tres associacions ara federades varen rebre de l’Administració del Govern català. Tot havia de seguir pel seu camí natural, no instigat per la pastanaga dels ajuts, als quals accedirien si acceptaven la unió. L’error de plantejament s’ha agreujat més quan els federats s’adonen que han fet el pas amb les tovalles i els coberts ben posats a taula i, en canvi, les menges no arriben. Bé, vaja, que et forcen a parar la taula abans de l’hora de dinar perquè l’arròs bull i tots asseguts davant el plat veuen que el més calent era a l’aigüera i encara ni s’havia tirat el brou a l’arròs. Clar i català, ni un cèntim d’euro!

Finalment, sumant greuges que fàcilment no haurien ni d’existir, aquella promesa que l’editor de proximitat rebria part de la publicitat institucional i que es redactaria una nova llei d’aquesta mateixa publicitat, no s’està complint malgrat el grapat de mesos que han passat, i un exercici ja el tenim solapat amb l’altre i ben aviat veurem a l’horitzó com n’arriba un altre.

Un cop en marxa la federació d’associacions de premsa apareix algú que es confon i, sense que ningú el corregeixi, escriu que la premsa de proximitat comarcal i local no pot estar descontenta. Es fan números, es miren ordres de publicitat, es parla amb agències i centrals de mitjans… i, ai carai, la premsa de proximitat ha quedat reduïda als diaris abans anomenats “provincials” o “regionals”, uns periòdics que ja en tenien i que estan acostumats a menjar a part cadascun! A qui no arriben totes les campanyes de publicitat institucional, incloses les del 9-N, a les quals la premsa “de casa” hi té més dret que ningú? Premi, no arriben precisament a aquesta premsa, la petita que ha fet gran el nombre de lectors i que ha ajudat com ningú a fer país. Ves per on!

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.