Recordo pujar per les escales mecàniques exteriors del suburbà en hora punta un dia qualsevol de fa uns anys i observar la bateria de nois i noies vestits amb armilles de colors entregant a mà exemplars de Metro, ADN, 20 Minutos, Què, Latino i Sí se puede. A l’exterior, i ordenades en fila índia, unes piles d’exemplars protegides sota uns para-sols amb colors cridaners (a excepció de les dues últimes capçaleres, més modestes i a la intempèrie). El record s’ha esfumat i s’ha convertit en una crua realitat: avui només 20 Minutos subsisteix, a banda de la xarxa de periòdics de proximitat Línia Barcelona.

Recordo el neguit que em feia tenir que rebutjar rebre els exemplars, no un ni dos, sinó tots, al pensar que era millor no discriminar la recollida de la improvisada verema periodística portada a terme per tota aquella canalla que t’observava amb ulls mig inquisitorials impacients per descarregar la seva remesa de paper.

El director d’un d’aquests periòdics em va deixar ben clar el drama logístic que, cada jornada, implicava la distribució de les tones de diaris: aproximadament un 20% dels xavals compromesos per l’entrega no es presentava de forma regular i els deixava plantats en un indeterminat punt de Barcelona cap a les set del matí (o abans). Ara això no passaria.

Recordo quan a la tarda, tornant cap a casa, i a les portes de la boca del metro, encara em trobava un altre d’aquests nois que pretenia colar una edició vespertina de l’ADN. Se’n recorden? Pagava en Lara, no? Per què no ser, doncs, innovador i sorprendre amb una doble edició diària d’un gratuït barceloní? Malauradament, les pèrdues van arribar a ser tan escandaloses que fins i tot en Lara –un gran jugador de bacarà, em diuen– va dir prou amb celeritat.

Recordo que, poc a poc i a la sortida del metro, van anant desapareixent els diaris (i els xavals, i les armilles, i els paraigües de color). Les dues capçaleres llatines van ser les primeres en caure dels punts de distribució a les portes del subsòl, i desprès d’arreu. Dos de dos. Tot un target de lectors potencials sense cobrir pel tancament fulminant del 100% de la oferta privada.

Constato que, del milió d’exemplars que aproximadament tots aquests periòdics distribuïen a Barcelona cada jornada, ara amb prou feines se’n col·loquen cent mil. Paradoxalment, les enormes audiències que la majoria d’aquests diaris van aplegar no els van servir per evitar el tancament. Ara observo a la gent pujar per les escales mecàniques del metro mirant el seus mòbils i tablets.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.

[email protected]