En les nombroses discussions dels darrers anys sobre el futur dels diaris s’ha sentit diverses vegades la tesi que l’actualitat local hauria salvat el periodisme de la crisi actual, i tantes vegades s’ha escoltat tot el contrari, que els diaris locals han estat els primers a desaparèixer a bona part d’Europa.

El primer argument sustenta que, sobretot amb l’arribada d’internet, la informació a la qual podríem tenir accés en el futur seria cada cop més global, deixant al descobert

la notícia més propera, el que està passant a la nostra ciutat i als barris, i fent necessari així tenir una bona i completa notícia local. El segon argumentava que, amb l’enfonsament dels ingressos publicitaris, a causa tant d’una pèrdua generalitzada d’exemplars com del moviment d’informació en línia, el nombre de petits diaris locals a internet no hauria permès compensar les pèrdues. Com passa sovint en aquests casos, la realitat era –i és– molt més complexa que els dos extrems, però tots dos contenien veritats.

De fet, en els darrers 20 anys, des que internet va començar a tenir un paper predominant en la informació, moltes redaccions locals arreu han estat tancades. Una enquesta en profunditat publicada el 2019 pel Wall Street Journal va mostrar que del 2004 al 2018 als Estats Units –on tots els fenòmens relacionats amb la transformació digital van començar abans– van tancar aproximadament 1.800 diaris locals, deixant 200 comtats sense diari, i la meitat dels comtats de tot el país amb com a màxim un diari (els comtats són els governs locals en què es divideixen els estats nord-americans). Mentrestant, només han sorgit 400 diaris locals en línia.

També a l’Estat espanyol, en els darrers 20 anys, molts diaris entesos com a locals han tancat definitivament, alguns ho han fet les redaccions aïllades que vetllen pels pobles petits, d’altres han deixat d’imprimir el diari en paper i s’han quedat només en línia. Catalunya està aguantant millor, però no en queda al marge… No obstant això, eliminar els costos d’impressió no vol dir resoldre tots els problemes: la publicitat en línia ja paga molt poc per si mateixa –molt menys que en paper– i menys encara en un periòdic que arriba a un petit i limitat percentatge de lectors geogràficament, menys interessant per als grans anunciants (però això també pot tenir els seus avantatges, com saben molt bé els editors de proximitat catalans).

Durant els primers mesos del confinament hi va haver una gran demanda d’informació –sobretot sobre els temes de la pandèmia– i els lectors en línia van augmentar una mica per a tothom, mentre que les inversions en publicitat (amb algunes excepcions) van tenir contraccions importants. Segons les informacions de l’AMIC i l’ACPC, un bon nombre de capçaleres locals van confirmar que durant els primers sis mesos del 2020 la caiguda dels ingressos publicitaris va ser molt rellevant, i diverses d’elles fins i tot van pensar en tancar. Des d’abans ja estava clar, encara que potser pensaven que tindrien més temps, que la premsa havia de trobar fonts d’ingressos alternatives a la publicitat.

Sovint agafem el llarga vistes i mirem què passa amb els grans diaris nord-americans, com el New York Times o el Washington Post, per entendre què passarà –o almenys què hauria de passar– d’aquí a uns anys també a casa nostra, i ara se sap que el model d’ingressos actualment més acreditat per substituir o complementar el publicitari és el que es basa a fer pagar els lectors en línia com ho feien en paper. Model que es pot aplicar de diferents maneres.

Amb una varietat de matisos intermedis, es podria dir que els dos extrems són: d’una banda, els paywalls, aquells sistemes adoptats per quasi tots els grans diaris que impedeixen la lectura d’un article (o articles per sobre d’un determinat llindar mensual) fins que no se subscriuen, és a dir, fins que es paga; i d’altra banda, les subscripcions per donar suport a un projecte editorial, una manera de fer periodisme en què la majoria o la totalitat dels continguts queden gratuïts per a tothom i possiblement amb continguts accessibles només per aquells que s’hi subscriuen.

En ambdós casos sembla important que el lector, per pagar, reconegui la qualitat del producte que està comprant. En el segon cas en concret és crucial que es creï una complicitat amb els lectors, una relació gairebé directa que mostra contínuament els motius pels quals s’està donant suport a aquest projecte.

Un diari estatal i fins i tot nacional, en el cas de Catalunya, té més recursos econòmics, més periodistes i una major varietat de temes disponibles per oferir subscripcions als seus lectors. Per a un diari local, que té menys subscriptors potencials, menys oportunitats d’inversió i menys periodistes, és molt més difícil. Segons l’anàlisi del Wall Street Journal, els diaris locals en línia solen tenir moltes més dificultats per convertir els lectors en subscriptors de pagament que els de gran circulació. No obstant això, aquesta intimitat de subscriure’s a una publicació, aquesta relació directa i de confiança, semblaria que encaixaria bé en un diari de fortes arrels locals.

Cal reconèixer que l’activitat d’un periòdic de proximitat està molt influenciada pel lloc on es troba: és important entendre si hi ha més fàbriques o més camps per conrear, quines feines fan els habitants de la zona, quins interessos tenen. La mateixa conformació del territori pot marcar una gran diferència.

D’altra banda, el que passa més sovint a les redaccions locals –moltes tenen una manera de treballar encara vinculada a hàbits d’una altra època, ho hem de reconèixer– és que les peces sempre s’escriuen per al diari de l’endemà, i només més tard s’escullen, entre els articles ja publicats al diari en paper, els que es publicaran al web. Això, òbviament, té considerables repercussions, perquè sovint quan aquests articles arriben a la xarxa ja són vells. D’altra banda, els continguts dissenyats només per al lloc són sovint de menor qualitat, són els “que fan més clics”, segons la creença que qui llegeix el diari en línia té menys ganes de més informació i està buscant un contingut més lleuger.

Per a totes les capçaleres, amb l’arribada de Google i les xarxes socials, que van canibalitzar tota la publicitat, ja no es podia fer el que sempre s’havia fet. A partir d’aquell moment va quedar clar que només sobreviurien els que ja tenien un mercat enorme, o els que ocupaven un nínxol molt concret. Aquest fet, juntament amb la certesa que la venda d’exemplars en paper continua disminuint inexorablement, quan més i com menys, i que les visites en línia augmenten constantment, sobretot el 2020, fins i tot per a les capçaleres més tradicionals: el problema és entendre com guanyar diners.

En diferents converses amb editors de mitjans de proximitat, constato que una de les raons per les quals moltes publicacions locals no poden guanyar més diners és perquè no saben com gastar menys. Les redaccions més arrelades de qualsevol territori, demarcació o comarca, han d’assumir els mateixos costos que en una època en què el periodisme garantia uns ingressos molt millors: lloguer de llocs de treball, subscripcions a agències, impressió de paper (per a qui en tingui) i sobretot contractes dels periodistes. Un periodista que està format avui sap que també ha d’aprendre a utilitzar la càmera, a filmar, a editar vídeo i àudio i a aparèixer davant la càmera, sovint la d’un telèfon mòbil. Abans, les redaccions podien permetre’s tenir periodistes que potser només s’ocupaven d’una cosa i no escrivien més d’una peça al dia, o un fotògraf per enviar fins i tot als esdeveniments més petits.

D’altra banda, el relleu generacional –i, per tant, noves idees i periodistes que sàpiguen ocupar múltiples rols per reduir costos– no és fàcil, perquè els que tenen contractes de temps millors no estan necessàriament a prop de la jubilació. És més, per als mitjans més independents sense un gran grup al darrere i amb pocs recursos econòmics no és fàcil inventar noves fonts d’ingressos.

La impressió general és que la premsa de proximitat només podrà seguir existint si els seus ingressos ja no es basen únicament en la venda dels seus mateixos exemplars i en la publicitat. Fa temps que alguns gurus del periodisme plantegen la hipòtesi d’un futur com a “microcomunitat local” per a l’intercanvi d’informació i iniciatives, que també inclou informació en la seva oferta i que permet als propietaris gestionar directament les dades dels usuaris, com ara Google i Facebook. Alguna cosa així com una subscripció a “plataformes locals” en les quals, si pagues més, també tindrem el privilegi de llegir una edició en paper d’un diari. Alguna cosa així ja existeix amb Nextdoor, segons va informar el mes passat El Butlletí de l’AMIC. Nextdoor és una mena de xarxa social nascuda als Estats Units dedicada a la informació i la vida de barri, que en molts casos ha substituït els diaris locals i els ha començat a robar publicitat.

Davant d’un passat que ja té creu i ratlla i un futur encara per definir, la carta que sempre és a la baralla és la del periodisme “de casa”. Vet aquí una pregunta: l’actualitat local hauria salvat el periodisme de la crisi actual? Que hi hauria ajudat, no hi ha dubte.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram