Sigourney Weaver deixa de colpejar les tecles de l’Olivetti i decideix caminar sota la pluja i la calor extrema, obrint-se pas entre la gentada truca a la porta i sense dir res (no cal) la seva mirada es fusiona amb la de Mel Gibson, en una de les escenes més carregades d’erotisme i sensualitat que es recorden al cine. Estem a Jakarta, Indonèsia, l’any 1965 i el règim del dictador Sukarno està a punt de caure per la força de la imminent i silenciosa insurrecció comunista.
Ell interpreta un corresponsal d’un mitjà nord-americà; ella és l’agregada a l’ambaixada anglesa i la pel·lícula és The Year of Living Dangerously (L’any que vam viure perillosament), de Peter Weir, el mateix director que també dirigiria anys més tard The Truman Show, precursora del Gran Germà de la televisió mundial. Linda Hunt va guanyar l’Oscar per la seva interpretació d’un fotògraf local; tothom que recordi o revisi el film entendrà per què.
La qüestió és que a la pel·lícula es pot percebre la tensió i incertesa a la qual estan sotmesos els periodistes en temps agitats. Com si fossin uns sensors del terratrèmol que s’acosta, els personatges que pul·lulen per Jakarta destil·len inquietud, perquè capten les vibracions del que està passant (i sobretot, del que passarà) però al mateix temps només són testimonis impotents, i paradoxalment muts, d’un entorn cada vegada més perillós. S’arrisquen, sí, però sabent que el seu passaport occidental els permetrà sortir volant de qualsevol infern que es desencadeni.
Ser periodista en temps de crisis hauria de ser una bona notícia? Sempre s’ha pressuposat dels professionals del periodisme que apropar-se al foc i a l’aventura formava part del seu ADN més primari. Somiar viatjar d’intrèpid corresponsal de premsa a un recòndit indret, perillós, hauria de ser el somni de qualsevol estudiant de periodisme amb adrenalina al cos i no sucre a les venes. Aquest romanticisme teòric el reflecteix perfectament la pel·lícula, on totes les trampes de la professió que es veuen són llicències cinematogràfiques acceptables i s’entenen perquè la trama pugui avançar, començant pel físic d’un Mel Gibson que rebenta la pantalla a cada pla.
Quan el perill deixa de ser metàfora i si contextualitzem L’any que vam viure perillosament en un entorn amb xarxes socials, internet o mòbils, la pel·lícula madura prou bé: continua prevalent la força de les fonts, el neguit per saber i la voluntat d’estar present allà on s’intueix la notícia. Totes elles característiques universals del periodista, plenament vigents en aquest convuls 2025.
Desposseïts de qualsevol idealització, si com a bons sensors que som detectem que el terra que trepitgem tremola, ja sabem el que hem de fer en aquest 2026. I no és precisament tenir el passaport a mà.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
‘No és IA?’ – David Centol
