L’escàndol de la setmana són els àudios Villarejo-Farreras. El focus il·lumina aquesta vegada el ramal de la claveguera per on es purguen les femtes dels mitjans de comunicació i dels periodistes. Tothom es posa les mans al cap, uns amb més naturalitat que d’altres, en descobrir a la vista dels fets que el gran carrusel televisiu de l’actualitat serveix mentides i muntatges sense cap escrúpol amb la intenció d’alterar el curs dels esdeveniments.
No ens ve de nou la descoberta. Sabem des de fa temps que la corrupció, des de la moral a l’econòmica, afecta tots els pals –asos, copes, bastos i oros–, només que –com sempre– es donava per fet que això només afectava alguns tipus de periodistes i mitjans, tots d’una ideologia determinada sobre la qual sempre resulta més còmode i fàcil pixar-s’hi a sobre.
Això que hem conegut aquests dies només és la part menys noble de la criatura, que acostuma a dissimular a la manera antiga quan s’ensenya. La cara, a la vista, neta; el cul, tapat, brut fins a dir prou. Però ben mirat només és una part –tot i que la més menyspreable– del problema, que és en realitat sistèmic i que afecta la pròpia concepció que del fet d’informar tenen alguns mitjans de comunicació.
Ningú espera un aprovat en deontologia professional d’alguns mitjans de trinxera fets per trinxeraires. El libel sempre ha existit, la disfressa del periodisme per participar en conspiracions com a activista o com un mercenari és més vella que l’anar a peu. La prostitució sempre ha caminat al costat del periodisme, igual que l’especulació ho fa al costat de l’economia, posem per cas. Només que una societat pot aguantar sense ressentir-se’n només unes proporcions equilibrades d’aquests ingredients. Quan l’economia especulativa s’imposa o quan el periodisme de claveguera guanya espais tan importants com el de la televisió, la cosa ha d’anar forçosament malament. Acaben per fer figa els mercats, igual que pot acabar fent-ne el periodisme.
“La televisió privada, en el seu conjunt i amb honroses excepcions en els àmbits més locals, ha renunciat a la seva missió de servei públic”
Els fets d’aquesta setmana que afecten laSexta són només un símptoma de quelcom més profund i a llarg termini perjudicial: la pròpia concepció del mitjà i dels seus programes. La necessitat de distorsionar, exagerar, accelerar i alterar la realitat perquè l’aposta és el xou i la participació com a actor polític del curs de l’actualitat, no pas la voluntat d’explicar matisadament i serena la complicada realitat. Com la tan blasmada Fox, només que aquesta pot fer-ho amb un embolcall de més qualitat per una qüestió de recursos. En un mercat de la mida de l’espanyol, el que s’hi dedica és el mínim per produir el pinso informatiu que se’ns serveix: afartapobres en format de suposada notícia.
La televisió privada, en el seu conjunt i amb honroses excepcions en els àmbits més locals, ha renunciat a la seva missió de servei públic. Els propietaris ja sabien des del principi que el mitjà és ideal per entretenir, que és el que van venir a fer i per això la graella ha acabat en mans de pallassos, que són els que de veritat saben fer bé aquesta feina.
Sense haver convertit els platós en un circ –és igual que sigui del cor o de la política, perquè les maneres de produir són les mateixes– l’escàndol Farreras seria més difícil o, si més no, hagués grinyolat més en la seva execució. Però si treballes amb pinso acabes fent olor de pinso sense adonar-te’n. I per això cal tenir clar que el que hem escoltat és només el darrer escaló de la degradació periodística. I que per arribar-hi s’ha d’haver pujat primer tots els altres.
La lluita per les audiències, la irreprimible tendència a fer del groc el color que tot ho pinta en informació (fins i tot la informació meteorològica ha estat víctima d’aquest procés), la connivència de la professió amb les males praxis, la pressió de les empreses periodístiques i d’entreteniment per salvar o millorar els seus comptes de resultats, la pràctica desaparició de l’editor com a figura que, malgrat els seus interessos particulars, participava d’una determinada visió del periodisme, etc. dibuixen un escenari complicat. La seva traducció és que molts mitjans se senten obligats –però és una decisió!!!– a informar cada dia de l’apocalipsi, i quan no arriba a inventar-se’l.
I malgrat tot hi ha llocs on buscar redós. I caldria que fossin aquests els que acabessin imposant-se i servint d’exemple. Ara que marxa a Washington podríem referir-nos a la Lídia Heredia, per exemple. També obligada a lluitar per l’audiència, a entretenir la gent que es mira el seu programa, a competir amb altres cadenes que a la mateixa hora aposten per formats més circenses. I, en canvi, sabent defensar el seu programa i la seva professió de totes aquestes temptacions, conduint l’antena des del respecte a les normes bàsiques de l’ofici i demostrant un escrupolós respecte pel telespectador a qui se li nega el pinso –que moltes vegades ell mateix reclama– des del convenciment que altres menges una mica més nutritives li faran més profit.
Ni pessimistes ni optimistes, doncs. Hi ha encara maneres i maneres. I cadascú, malgrat les circumstàncies pressionin en una direcció, tria la mola a la qual vol pertànyer. No hi ha solucions màgiques. Però per fortuna encara podem triar amics, decidir on ens volem informar i dir clarament d’una merda que és, per molta coloraina i perfum que l’acompanyi, una merda. Acolorida i perfumada, però una merda.
Josep Martí Blanch, periodista.
