S’ha estrenat el servei audiovisual a demanda de la Xarxa Audiovisual Local (XAL) i s’ha anunciat la posada en marxa del projecte de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Però, a més d’encoratjar –indubtablement– la presència de l’audiovisual català a internet, cal preveure els problemes que aniran sorgint abans no broti el desencant de la població, a la qual li han parlat gairebé del camí cap a la terra promesa.
És indubtable l’encoratjament perquè no hi ha alternativa a ser presents a internet. No és una opció, és el camí natural. Tots els serveis de comunicació s’han hagut d’adaptar al fet que les persones hem decidit fer-ne un ús massiu i intensiu, i empreses gegants i petits emprenedors l’han anat dotant d’utilitats que, després dels processos de prova i error, han anat trobant models que han permès generar serveis estables i viables, si més no durant un temps, fins que les dinàmiques econòmiques, tecnològiques i d’apropiació social i cultural els facin obsolets.
Ha passat amb la premsa i totes les discussions sobre el finançament de les “declinacions digitals” dels diaris, que després van virar cap als models digital first i finalment cap a mobile first, i potser aviat viraran al mobile only i enterraran dos segles d’indústria de la premsa. Aquell dia somriurem en recordar les discussions d’ara sobre els murs de pagament i sobre com hem de forçar Google i Facebook a compensar les empreses periodístiques (i els periodistes?) pel negoci que fan amb les seves peces periodístiques.
Passarà amb la ràdio, tranquil·la fins fa poc amb la competència dels serveis digitals. Les emissores musicals van ser les primeres afectades, però l’auge del pòdcast està sacsejant el mitjà, atès que ha permès afegir al sistema tancat de les cadenes de ràdio un immens estol d’outsiders amb plantejaments editorials propis, però també serveis de plataforma de distribució on competeixen empreses de dimensions nacionals amb els gegants d’internet. I tot això, a més, amb uns models d’explotació econòmica molt precaris, si no dubtosos.
Abans de tornar a l’audiovisual, un altre plantejament que amb Pablo Gómez hem fet servir a les aules per ajudar a entendre la cosa als i les estudiants de comunicació: internet és el “medi” on es desenvolupen gran part de les nostres activitats i cada cop més de les empreses de comunicació. Fins ara, vivíem parcel·lant medis: el “medi imprès”, el “medi de les ones”. Tal com explicàvem que hi havia éssers vius terrestres, aquàtics i altres que s’adaptaven a ambdós medis: els amfibis. El símil ens porta a dir que les empreses de premsa, de ràdio i de televisió han d’aprendre a ser amfíbies, mentre el seu “medi” tradicional continuï existint.
A internet com a nou medi natural, la XAL, la CCMA, la BBC, TVE, Atresmedia i la televisió local de qualsevol lloc no poden no ser-hi, seria suïcida: quan s’extingeixi el seu medi original (per les raons que sigui), si no han sabut adaptar-s’hi, no hi tindran cabuda, perquè el lloc que els correspondria a ulls dels usuaris estarà ocupat. Ningú és insubstituïble.
Però a internet, les coses es compliquen molt per a l’audiovisual. Només cal veure les correccions d’estratègia que estan fent els darrers temps les empreses que se suposa que saben millor que ningú com funciona el negoci, i que ens recorden aquell cèlebre títol de Mai no diguis mai. Netflix amb anuncis, Warner-Discovery venent continguts a tercers, Disney anunciant que no té per què no fer el mateix, tothom a correcuita preparant serveis gratuïts de vídeo a la carta i canals FAST (televisió lineal gratuïta per streaming), baralles per acaparar l’esport, etc. O sigui, els problemes de sempre amb la televisió, però ara en el medi internet: quins continguts arrosseguen audiència, com finançar-los, com abaratir costos, com arribar a públics diferents que es comporten diferent també a internet (algú pensa que pel fet d’accedir via internet els grans i els joves es comporten igual davant les propostes dels serveis audiovisuals?).
En aquest context, em sembla imprescindible que els prestadors de serveis actuïn observant molt bé tot allò que està passant en aquest medi. No només allò que funciona (aparentment) com els serveis de subscripció (Netflix, HBO, Dazn, Filmin, etc.) o els d’accés gratuït (Pluto) i els assentats en serveis d’intercanvi de vídeos (YouTube). I també en allò que no funciona.
La pregunta és: disposar d’una plataforma pròpia de distribució és el millor camí per participar del futur, o disposar d’una plataforma d’edició de continguts que després pugui negociar acords i condicions de distribució pot ser més eficient?
El món audiovisual a internet ja no és el de 2004-2006, quan TV3, la BBC i altres es van llançar a crear els primers serveis de vídeo a la carta i a crear canals propis a YouTube. El cost econòmic podia semblar relativament alt per l’època, però el risc era mínim perquè no hi havia alternatives per cobrir les incipients “necessitats” del públic més enllà de la distribució i accés il·legítim (per entendre’ns, la pirateria). Avui és ben bé al contrari: el medi internet està ple d’éssers audiovisuals que malden per acaparar la nostra atenció, i per fer-ho necessiten capturar el combustible dins el medi que els donarà l’energia per moure’s (diners), però també necessiten establir aliances amb la resta de jugadors per delimitar territoris, jerarquitzar, sotmetre, etc.
D’aquí que em vinguin al cap preguntes a les quals em costa trobar resposta. Una de les cabdals: per què els prestadors de televisió tradicionals han acceptat la proposta de col·laboració amb els peixos grossos de l’audiovisual a demanda, sotmetent-se a les seves condicions, si un dia es trobaran en el seu mateix medi i sense el coixí de les ones, que els permetia ser amfibis? La resposta immediata la conec: és l’única manera de poder produir/coproduir/programar al medi lineal tradicional continguts de cost elevat, amb el preu a pagar de cedir la prioritat d’explotació a aquelles empreses que estan ja parant taula per berenar-se tots els qui arribin al medi internet sense protecció. Per això crec que cal anar preparant altres línies d’actuació que no siguin “treballem amb ells i a la vegada construïm la nostra pròpia plataforma”. I ja veurem.
Una altra pregunta. Si és cert que l’ús dels serveis de televisió, VOD i d’intercanvi de vídeos és ja amb ubiqüitat (qualsevol lloc, qualsevol moment i qualsevol dispositiu), també és cert, segons els estudis, que els televisors connectats a internet ocupen una part creixent del consum audiovisual per la seva comoditat, i amb una població cada cop més envellida. Això està generant una altra batalla important, la del control de la interfície, sobretot el sistema operatiu dels televisors connectats. Google i Amazon ja s’han afegit a la batalla que mantenien fins ara LG, Samsung o Roku per poder controlar els serveis que ofereixen als seus aparells (plataformes de canals gratuïts, control de publicitat programàtica). Dit això, la pregunta és: disposar d’una plataforma pròpia de distribució és el millor camí per participar del futur, o disposar d’una plataforma d’edició de continguts que després pugui negociar acords i condicions de distribució pot ser més eficient? Als Estats Units, algunes majors no tenen clar que el primer sigui el millor camí. I Sony no té servei propi de VOD i no té el futur amenaçat.
Acabo amb un tercer punt. Per ser present en la batalla de l’atenció a internet cal disposar de molts recursos per a la promoció (màrqueting i publicitat). Cap operador europeu se n’ha sortit més enllà d’erigir un servei de nínxol, ni els nascuts amb internet ni els televisius. La BBC, amb el seu potencial econòmic i la bona imatge de marca, fins ara s’ha defensat, tot advertint que, si no obté més recursos, no podrà competir amb els gegants dels Estats Units, amb els quals a més ha pactat produir o distribuir obres. La resta ocupa posicions quasi marginals en els hàbits de consum audiovisual.
Per això, l’escenari previsible per als operadors catalans és el mateix: cal ser-hi, però sense esperar resultats espectaculars. L’escassa capacitat de competir en promoció no compensa la força que els atorga el reconeixement de la marca i els serveis prestats fins ara. L’aposta de la CCMA per distribuir continguts de tothom i també per no limitar-se a l’audiovisual convencional, sinó anunciar que obren el pas a produccions transmèdia (caldrà aclarir què volen dir), que és una estratègia lleugerament diferent, funcionarà en un país petit i dependent? Ja ho veurem. Però d’una manera o altra, cal ser-hi, com han fet totes les televisions europees i com també venia ja fent la CCMA.
Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra
Article publicat al número de primavera 2023 de la revista Comunicació 21.
