L’edat o el talent?

M’agrada convidar al Divan, a Catalunya Ràdio, dones madures. Són sàvies i n’aprenc. Com la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas (1949), l’actriu Carme Elias (1951), l’oftalmòloga Elena Barraquer (1954), la sociòloga Marina Subirats (1943), la neurocientífica Rosa Casafont (1955), l’escriptora Antònia Vicenç (1941), la fotògrafa Pilar Aymerich (1943), l’empresària Helena Guardans Cambó (1960) o la directora teatral Carme Portaceli (1955). També m’interessa escoltar homes madurs. I tant si l’edat és escassa o acumulada, és un luxe sentir persones interessants, disposades a compartir el més íntim. Avui, però, he volgut posar nom a les dones grans.

Em telefona una reputada ginecòloga i sexòloga, col·laboradora meva a la ràdio durant anys, que continua en actiu com a metge i, en antena, en un mitjà espanyol:

—M’han trucat de La Marató de TV3 (salut sexual i reproductiva) i m’han demanat si els puc suggerir una ginecòloga jove amb experiència (?), com jo, però que tingui menys anys.

—I què els has dit? —pregunto com si tal cosa.

—Els he donat les dades d’una alumna meva. Com s’entén? —em demana.

I jo li responc, per treure’n ferro, que creuen que amb referents professionals joves podran arribar a un públic jove.

Durant molt de temps, els analistes de les tertúlies radiofòniques (per posar un exemple) eren elefants, homes madurs de provada solvència professional –això sí. Homes i no pas dones. Si n’hi havia alguna, era l’única i jove. Ara, per contra, amb aquella alegria, escoltem expressions del tipus “hem rejovenit l’antena”, com si tenir pocs anys representés un valor per se. La discriminació per raó d’edat està normalitzada en el llenguatge i no té les connotacions negatives de la segregació per raó de gènere, orientació sexual o raça. L’edatisme és la tercera forma de discriminació, després del racisme i el sexisme. La pregunta que ens hem de fer és: i el talent? Com és que el talent no és el criteri predominant?

“L’edatisme és la tercera forma de discriminació, després del racisme i el sexisme. La pregunta que ens hem de fer és: i el talent? Com és que el talent no és el criteri predominant?”

Els mitjans de comunicació hem de lluitar contra els estereotips, que no reflecteixen la diversitat de les persones adultes grans. Aquest any, hem ballat desaforadament a Montjuïc amb Madonna (1958) i Bruce Springsteen (1949). No ens hi vam avorrir, no, amb aquests vells!

Defenso fins a les últimes conseqüències la pluralitat dels equips. La suma de perfils genera un efecte multiplicador creatiu. I en els lideratges, cal visibilitzar joves i grans, de tots els gèneres. Som molt lluny d’aconseguir-ho. Estimades professionals: si ja ho teníeu difícil quan éreu joves, sapigueu que heu d’estar disposades a continuar, batallar i fer-vos valer, orgulloses de ser-hi, empoderades, amb serenitat, decisió i un somriure ampli. I mirant sempre directament als ulls. Persones joves i grans, de gèneres diferents, cultures, orígens i ideologies. Però a hores d’ara el que emergeix sense ni ser-ne conscients és l’edatisme, la discriminació per raó d’edat referida les persones adultes grans. Molt més si són del gènere femení. On es posa el llistó? En els 60? Els 50? Els 45?

Hem de ser moltes les persones velles que prenguem consciència de la discriminació que patim, per fer que l’opinió pública i els mitjans de comunicació condemnin l’edatisme. Per aconseguir-ho ens hem d’empoderar, superar l’autoedatisme, deixar de banda la por i el rebuig a fer-nos grans i sentir-nos orgulloses d’envellir.

Edatisme institucional

Les administracions públiques i les entitats incorren en edatisme ja que, sense ser-ne conscients, tracten tot el segment de persones amb més de 65 anys de manera homogènia, com si tothom fos igual. Els mitjans de comunicació, per la seva banda, fomenten els estereotips i no reflecteixen la diversitat de les situacions vitals de les persones amb 65 o més anys.

Les empreses no en resten al marge perquè, amb les seves estratègies de màrqueting i publicitat, potencien una imatge irreal de les persones sempre joves, negant l’envelliment. Tanmateix, en última instància aquest document també va dirigit a la ciutadania en general, ja que també s’ha de sensibilitzar respecte a què significa l’envelliment i com cal actuar per evitar caure en l’edatisme vers les persones grans.

Les persones grans estem greument afectades per l’edatisme, que és la tercera forma de discriminació darrere del racisme i el sexisme. El menysteniment de la vellesa, però, passa desapercebut i és molt difícil de detectar perquè està normalitzat, fins al punt que el fet d’utilitzar un llenguatge edatista no té les connotacions negatives que té expressar-se de forma racista o sexista. Ens enfrontem, doncs, a una discriminació acceptada, que tots tenim interioritzada.

“Defenso fins a les últimes conseqüències la pluralitat dels equips. La suma de perfils genera un efecte multiplicador creatiu. I en els lideratges, cal visibilitzar joves i grans, de tots els gèneres. Som molt lluny d’aconseguir-ho”

Si no estem atents, doncs, tampoc veurem la menysvaloració de la gent gran en els titulars i continguts dels mitjans de comunicació, en els quals, sovint sense mala intenció, fan servir les representacions, estereotips i discursos negatius que estan disponibles a la nostra cultura, amagant la realitat heterogènia del col·lectiu de persones grans i contribuint a la nostra exclusió social.

Algunes vegades també apareixen en els mitjans de comunicació persones grans amb connotacions positives, perquè fan coses “extraordinàries”, com estar a primera fila en un concert o tirar-se en paracaigudes. En aquests casos, però, també s’hi troba amagat l’edatisme perquè, més que pel que fan, són notícia perquè no coincideix amb la imatge mental negativa, carregada d’estereotips, que es té de les persones grans: dependents, avorrides, tristes, sordes, improductives, amb dificultats físiques, poca capacitat de comprensió…

És habitual que als mitjans també es faci servir un llenguatge edatista. Un exemple el va protagonitzar el mes d’agost Tomàs Molina, en l’espai del temps de TV3. Davant de la previsió d’altes temperatures, va recomanar textualment: “Si coneixeu persones grans que visquin soles, cal visitar-les i assegurar-nos que beguin aigua. I si podeu, endur-vos-les a llocs on hi hagi aire condicionat”. Sense dubtar de la seva bona intenció, amb les seves paraules, va donar a entendre que la gent gran som un col·lectiu de persones dependents que som incapaces de mirar pel nostre benestar i que cal protegir-nos com si fóssim infants desvalguts, amb la qual cosa va incidir en la imatge estereotipada de la vellesa, reforçant l’edatisme existent.

És clar que els mitjans de comunicació, que estan dominats per una minoria de grups mediàtics, tenen la capacitat i la voluntat d’influir en la manera de veure la realitat per part de la societat, amb la selecció de les notícies que publiquen i la manera d’enfocar-les, amb les opinions explícites o implícites que hi transmeten, en les imatges que utilitzen…, però, alhora, malgrat el seu gran poder, també es veuen influïts pels valors existents a la societat.

El cas del petó forçat a Jenni Hermoso exemplifica el canvi de posició de molts mitjans, que van passar d’obviar el fet a criticar el comportament sexista d’en Rubiales, a causa de la pressió d’una opinió pública que ha anat canviant per la lluita del moviment feminista.

Sílvia Cóppulo, periodista.

Article publicat al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.