El darrer EGM ha evidenciat que la progressiva disminució del nombre d’oients de Catalunya Ràdio ha de començar a observar-se com un fet estructural. De fet, amb les últimes xifres publicades, convé que els observadors comencin a mirar-se les coses d’una manera diferent a com ho feien fins ara.

Si la pregunta més morbosa des de fa uns anys ha estat quan lluny o quan a prop quedava la ràdio pública catalana de la seva principal competidora i líder, RAC1, ara el més adient seria començar a preguntar-se si l’emissora del grup Godó acabarà doblant a Catalunya Ràdio; i si els oients que la separen de la tercera en discòrdia, la SER, són suficients per mantenir la medalla de plata o és factible que a mig termini la ràdio de Prisa també acabi superant l’emissora de la Generalitat.

Val a dir que això no cal enfocar-ho com un problema que hagi de fer perdre el son a ningú. A dir veritat, no caldria ni considerar-ho un problema si només ens preocupa el català als mitjans, posem per cas. La llengua catalana, a la ràdio, gaudeix de més bona salut que mai. Tot i que podria anar millor si no només RAC1 es dediqués a fabricar nous oients. I, al mateix temps, també està garantida l’existència de diferents enfocaments editorials gràcies als múltiples actors radiofònics que operen en el mercat de la informació, independentment de quina sigui la seva llengua d’emissió i titularitat.

Però donat que Catalunya Ràdio la paguem entre tots, i que ho fem generosament amb un pressupost ostensiblement superior al dels seus competidors, sí tenim dret, ni que sigui com a contribuents, a interpel·lar-nos sobre si els nostres diners s’utilitzen de la millor manera possible, o si pel contrari, és lícit exigir als responsables i professionals de la ràdio publica més ambició i encerts que no pas els que evidencien els resultats actuals de l’EGM.

Cal una consideració prèvia abans de contestar la pregunta. En primer lloc, seria un error jutjar un mitjà públic només atenent a criteris d’audiència. Aquests mitjans treballen sota el pes d’unes cotilles que penalitzen a la baixa el nombre d’oients que poden sentir-se seduïts a sintonitzar-los.

No és així quan no hi ha competència en la llengua d’emissió (seria el cas de la televisió) i el ciutadà no pot triar, però sí ho és irremeiablement quan hi ha alternatives. En el cas de la ràdio hi són i, per la seva naturalesa privada, poden escapolir-se de servituds d’emissió vinculades directament al control parlamentari de la seva activitat que ataquen la competitivitat del producte que s’emet. Un control parlamentari fet, en la majoria d’ocasions, per veritables ignorants dels mitjans amb altres objectius que no pas el d’assegurar la qualitat i pluralitat de les emissions.

El que tractem de dir és que la ràdio pública sempre serà per força una mica més avorrida que la privada, encara que només sigui per estalviar-se els problemes que, sí o sí, es deriven del seu control parlamentari. Aquest és un argument en descàrrec de la davallada d’audiències de Catalunya Ràdio i també el motiu pel qual seria injust que el judici sobre la seva graella es fes només atenent a l’exigència de lideratge.

“Els contribuents tenim dret a poder aplaudir o xiular, en la mesura que és la nostra butxaca la que fa possible l’existència de la ràdio pública”

Però no totes les cotilles de la ràdio pública catalana són igual de justificables. De fet, algunes ho són molt poc i els que en sufraguem el funcionament alguna cosa hi podem dir.

La primera és la impossibilitat de saber a qui cal atribuir les responsabilitats dels resultats. Ser director d’un mitjà públic a Catalunya és complicat. La gent segueix veient el director encara avui dia com a màxim responsable de tot el que es mou i deixa de moure’s en aquell mitjà de comunicació en qüestió, però la realitat no és aquesta. L’entrada en vigor de la llei que feia responsables del dèficit de les empreses públiques al seu consell d’administració –en el cas de la CCMA al seu consell de govern– i la subsegüent necessitat de controlar obsessivament la despesa va comportar ja fa anys el buidatge de les funcions de direcció.

Avui dia, Saül Gordillo, per parlar amb noms i cognoms, és un mig-director de la ràdio. No poden atribuir-se-li els fracassos en la seva totalitat, en la mesura que sempre podrà defensar-se dient que no li és possible fer la ràdio que ell voldria, perquè per a la majoria de coses que tradicionalment formarien part del seu àmbit de decisió ha de demanar permís a les instàncies superiors. Aquesta és una qüestió a la qual cal posar remei. Els directors dels mitjans públics han de dirigir i han de poder quedar retratats, per a bé i per a mal, sense excuses.

Cosa diferent és que el poder que encara queda en mans de la direcció s’aprofiti de manera equivocada. En particular per impossibilitar que, de la mateixa manera que no podem passar comptes amb el director perquè sabem que no n’és del tot responsable, tampoc puguem passar comptes amb els responsables de cada programa perquè no se’ls deixa fer i desfer amb total llibertat ni en la producció, ni en la tria d’equips, ni davant del micròfon.

Arribats a aquest punt ja ningú està en condicions de passar comptes amb ningú. La graella no és la del director –tot i que ell digui que sí, perquè a tothom li agrada fer veure que mana més del que mana– i els programes no són dels seus conductors. L’aiguabarreig és fenomenal i els resultats, clar, no poden ser bons. Perquè mai ho són quan resulta impossible escatir qui té la culpa de res quan van mal dades i qui és responsable dels encerts quan hi són.

Els contribuents tenim dret a poder aplaudir o xiular, en la mesura que és la nostra butxaca la que fa possible l’existència de la ràdio pública. Estaria bé que, a més a més, sabéssim a qui hem de felicitar o reconvenir quan ens sembla que les coses es fan bé o malament.

Perquè això sigui possible cal que els directors –directores quan sigui que en tinguem– facin de directors amb totes les atribucions, i que aquests, a la vegada, deixin treballar amb total llibertat a la seva gent que, normalment, saben més de ràdio que no pas ells.

De retruc, com que saber-se i sentir-se responsable fa que la gent esdevingui més exigent, en la mesura que es queda sense excuses per justificar els mals resultats, és possible que tota la graella de Catalunya Ràdio millorés i se l’acabés escoltant més gent.

Però insistim, no cal perdre el son per aquesta qüestió. Perquè, fet i fet, la ràdio, en català, funciona. I molt bé, per cert, encara que no sigui gràcies a Catalunya Ràdio.

Josep Martí Blanch, periodista.