Els mitjans de comunicació i, molt especialment, la premsa escrita, segueixen dedicant espais importants a informar i opinar sobre morts i difunts, i mantenen espais dedicats a notificar els difunts del seu àmbit. La tradició periodística ha establert una secció fixa sota el nom de Necrològiques –amb breus biografies en determinats casos– que, des de sempre, és una de les més seguides. Ha esdevingut una necessitat amb la qual els mitjans permeten que la ciutadania exerceixi el seu dret a la informació.

És reconegut que els drets fonamentals a la llibertat d’expressió i d’informació pertanyen a tots els ciutadans, però els qui exerceixen professionalment aquests drets als mitjans de comunicació tenen una especial responsabilitat davant la societat degut a la influència que l’opinió i la informació té en l’opinió pública. I a fe que així es fa.

En els diaris i mitjans locals, la mort té una presència constant i abassegadora: catàstrofes naturals, crims, terrorisme, guerres, accidents, epidèmies i ara mateix la maleïda pandèmia. El lector o l’oient s’ha acostumat a aquest menú de cadàvers, procedents de l’entorn més proper o de qualsevol remot lloc del món. Són morts que provoquen diferents sentiments en l’audiència: dolor, indignació o indiferència, depenent de la proximitat amb què se sent; l’anomenat quilòmetre sentimental que determinarà la importància, l’espai que el mitjà donarà a una notícia. Paral·lelament, i de forma fixa, apareix també el llistat dels difunts del dia. Una informació natural per a bona part del públic que la veu com un dret necessari.

Ara amb el drama de la Covid-19, el lector ha quedat frustrat. Els mitjans pràcticament no reben el llistat de defuncions i la secció no compleix amb el dret a la informació habitual. El lector –o l’oient, perquè algunes emissores locals també faciliten aquesta informació– no sap (per exemple en el cas de Badalona) les darreres defuncions. Se li denega un servei –i un dret– sense cap explicació. Com a molt, algun mitjà (com El Punt Avui) ha fet saber que la Generalitat va aconsellar no facilitar l’hora del sepeli. Ara no és el cas, no se’n fan. Cert que els tanatoris han suspès totes les vetlles i cerimònies, i es limita la presència de familiars en el comiat al difunt a un màxim de tres familiars o persones properes. Però no es fa públic el llistat diari de difunts. El públic, doncs, no pot oferir un record –potser una oració– des de casa a aquell que fou company, mestre, amic, veí… mort en l’anonimat.

Hauríem de saber per què es nega aquesta informació als ciutadans. Aquí no es mor ningú? Els difunts s’han convertit en el resultat d’una suma, són un número. Ahir tants morts a Catalunya. I prou. Tenim un dret i si no es pot exercir que ens diguin el perquè. Com a mínim, no?

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.