Segurament, per l’exemple que dona una part important de la premsa espanyola, sigui impresa o digital, de mica en mica, coneguts i saludats es van atrevint a manllevar també la informació política que ofereix la premsa de proximitat. Aquí em revelo. No hi ha comparació possible, tot i que alguna flor d’estiu hi deu haver.

El lamentable model de periodisme polític que practiquen una bona colla de capçaleres estatals i nacionals ha calat en el lector i ho subroga als mitjans locals. Títols de renom a tot l’Estat són cada vegada més analitzats pels lectors en general. El lector s’adona que existeix deformació de la realitat o manca del degut propòsit interpretatiu: substitució de l’autèntic i necessari aprofundiment en els fets, simplificació inherent a les solucions dualistes que es limiten a reflectir les versions contraposades de determinat protagonista, la limitació de l’espai als mitjans escrits dificulta la contextualització. En moltes ocasions, també, l’acostumada absència de context impedeix la comprensió de les informacions. Pel que detecto, aquesta percepció es trasllada cap al mitjà local injustament.

El periodista Juan Luis Cebrián glossa el periodisme en dos manaments: ha de ser veraç i independent.

Ser veraç vol dir que, efectivament, els periodistes han de contar els fets tal com van succeir, no han de manipular les dades, ni ressaltar a la seva conveniència; han de ser rigorosos en la verificació, exhaustius en les proves i primmirats en els matisos. Sobretot, han de saber reconèixer els seus errors i les seves equivocacions, i estar disposats a pagar per això.

Ser independent equival a què un periodista tingui consciència del paper social que la seva tasca implica, a no administrar la veritat que coneixen segons les conveniències o pressions de poder, a no barrejar les seves opinions o interessos personals amb els dels lectors. També, a no canviar la seva condició primària de testimonis per la de jutges i altres autoritats, a ser crítics, discutidors, polèmics i brillants.

L’anomenada premsa de casa té, precisament en la proximitat, dos factors essencials: informació de primera mà nascuda en l’entorn del mitjà i els seus periodistes; d’aquí que sigui una premsa fiable i de confiança. D’altra banda, la coexistència: el periodista i l’actor d’una de les seves notícies coincideixen al carrer, a la cafeteria, al camp d’esports… Això implica ser rigorós i fer periodisme estricte.

Les notícies sustentades en la mentida es girarien en contra en qüestió de segons del mitjà local que les propagués. Fake news és desinformació en l’era de la societat de la informació. Això és el que perceben els amics i saludats que em pressionen. I disparen apuntant al periodisme de proximitat. Comparteixo que les nocions de veritat i mentida com a valors del periodisme s’estan veient afectades a conseqüència de l’impacte de les noves tecnologies, ja que estableixen la instantaneïtat com a ritme normal de la informació, i qualifiquen la remor i les notícies no verificades com un valor lògic d’aquesta. Però tot això no es pot extrapolar als mitjans locals, digitals o no.

La premsa local compleix una funció gens menyspreable de vertebració de la nostra societat. Gràcies a ella els ciutadans poden seguir el pols de què passa en el seu entorn més proper i així disposar d’una idea clara de l’agenda d’assumptes locals que, sense aquesta premsa de proximitat, quedarien diluïts entre els grans temes nacionals i estatals.

Salvant algun cas molt aïllat, que hi pot ser, el periodisme local no és mentider ni aixeca falses notícies. La premsa de proximitat compleix una funció gens menyspreable de vertebració de la nostra societat i això es contradiu amb acusacions de falsedats. Altra cosa ben diferent és que sigui menyspreada per un cacic local atrapat en alguna malifeta.

Per combatre la creixent tolerància a l’engany i la mentida es fa necessària una aposta real per l’alfabetització mediàtica dels ciutadans i per potenciar la tasca de periodista professional: ser testimoni, desxifrar i interpretar la realitat que ens envolta, i garantir una informació certa i conforme als criteris de transparència, precisió i imparcialitat. Tot això que he escrit i que ha de ser obligatori en els mitjans generalistes de tota mena, ho porten fent des de fa una eternitat els que fan periodisme local, sense cap més professionalitat que la de ser responsables i guanyar-se la confiança. És sabut que el periodisme de proximitat fa política propera i eficaç, sense falòrnies.

L’editor i el periodista d’un mitjà local ho són per vocació, convicció i servei. Com també ho són en la seva majoria els polítics de pobles, viles i ciutats de comarques, encara que surtin molt poc en els “papers” nacionals. Els coneguts i saludats que volen posar en el mateix sac el periodisme local i el generalista els recomano aquesta dita: periodisme proper, periodisme eficient. Per tant, sense fake news.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram