Ser iaia no és res especial; només cal que tinguis algun fill o filla que també tingui fills o filles. I aquí podríem acabar l’article. Bé, podríem discutir si és millor el nom de iaia, el d’àvia o el de padrina, però aquesta qüestió la deixaré al gust del consumidor: el nom, en aquest cas, no fa la cosa.
Hi ha molts tipus de iaies i la majoria tenim en comú l’amor incondicional cap als nostres nets. Més enllà d’aquesta premissa, la manera de fer s’adapta a la nostra manera de ser i de pensar. A mi m’agrada fer la meva vida sense estar condicionada a la dels meus fills o nets. Saben que, sempre que calgui, hi soc, i molt sovint hi soc quan no cal. M’agrada estar amb ells, veure’ls créixer, però no vull substituir en cap cas el paper dels pares.
M’agrada que, quan els deixin a casa, ho facin sense llibre d’instruccions, i sovint estic igual de contenta tant quan arriben com quan marxen. I, per descomptat, em considero una magnífica iaia.
M’agradaria, com a iaia que soc, ser capaç de transmetre als meus nets una sèrie de valors, costums, maneres de fer i de sentir que són importants per a mi i que penso que haurien de ser importants per a ells i elles. Són vincles que mamem de petits i que, irremeiablement, condicionen el nostre futur i el dels nostres descendents.
És això manipulació? I tant, negar-ho seria absurd. I què?
Personalment, soc diferent dels meus pares i dels meus fills, però tant amb els uns com amb els altres m’hi reconec. Més enllà dels constants i imprevisibles canvis evolutius, hi ha un fil prim, quasi invisible, que ens lliga emocionalment als nostres avantpassats i als nostres descendents. I a mi m’agrada que així sigui.
M’agrada reconèixer-me en les petites coses, en detalls que em transporten i em reafirmen. M’agrada sentir que formo part d’una comunitat, amb una llengua pròpia, amb una història compartida i amb uns valors irrenunciables, i em sento amb l’obligació moral de compartir-ho amb la gent que estimo.
“Em dol imaginar que el català pugui desaparèixer i, veient com està el pati –sobretot el de l’escola–, ens hi haurem d’esforçar molt perquè això no passi”
Les tradicions, la llengua, la cultura i els valors són importants.
Acabem de passar les festes de Nadal, segurament les més familiars de l’any. Per a mi, Nadal és fer cagar el tió, muntar el pessebre, anar a veure Els Pastorets, escoltar el vers dels nets des de dalt de la cadira i cantar nadales quan arriben els Reis d’Orient; menjar escudella i carn d’olla i atipar-me de torrons i neules. I tot això tenint en compte que celebrem el naixement del fill de Déu, un Déu que a mi més aviat em fa nosa. És aquesta estranya incongruència la que em fa sentir bé. Com a detall: abans de fer cagar el tió anàvem a resar i ara anem a cantar, però els cops de bastó no se’ls estalvia ningú.
Pel que fa a la llengua, em dol imaginar que el català pugui desaparèixer i, veient com està el pati –sobretot el de l’escola–, ens hi haurem d’esforçar molt perquè això no passi. I aquí sí que les iaies hi juguem un paper transcendental, no només per la transmissió de la llengua, sinó també per la supervivència d’expressions genuïnes en perill d’extinció. Cada vegada es fan servir menys refranys populars, i és una pena.
“Tinc gana… menja’t l’os de la cama; tinc set… pixa’t a terra i beu a galet”; “per fer tard no cal córrer”; “si no vols pols, no vagis a l’era”; “sol rogent, pluja o vent”; “a l’abril cada gota val per mil, al maig cada dia un raig”; “si la Candelera (dos de febrer) riu, l’hivern és viu; si la Candelera plora, l’hivern és fora”.
En català existeixen milers de refranys i frases fetes, i cada vegada les fem servir menys. Una llàstima. Iaies, tenim molta feina per fer.
I dels valors, què podem dir dels valors? Alguns d’aquests els hem heretat, d’altres els hem conquerit, i són irrenunciables. Les bones maneres –“bon dia”, “bona tarda”, “gràcies”– han de ser omnipresents en el nostre vocabulari; el respecte pels altres, per molt diferents que siguin de nosaltres; els drets conquerits gràcies a la força de molta gent; la igualtat de gènere; la cura del medi ambient; el gust per la premsa comarcal i local; el sentiment de formar part d’un país ,i la lluita constant en defensa de la llengua i de la cultura catalanes.
No podem defallir. Iaies, el futur del món demana entendre i acceptar els múltiples canvis de paradigma, però no hauríem de defallir a l’hora d’intentar influir, encara que només sigui una miqueta.
Truquen a la porta. És la Rita. Obro i, després d’una càlida abraçada, em pregunta: “Iaia, quant fan set més set?”. “Catorze”, li responc: “Agafa el cagarro i esmorza”.
Anna Albareda Lliró, de la revista La Segarra i vocal de la junta de l’ACPC.
‘Les ‘fake news’ i la gent gran’ – Jofre Llombart
