Hi ha dos conceptes que estan cridats, d’un temps ençà, a sofrir tensions en les seves costures i en la seva essència: periodisme i proximitat. I són dos conceptes que estan abocats a mantenir una relació molt estreta.
Al periodisme se li demana de sempre una implicació gran amb la comunitat a la qual s’adreça. Però actualment, sobretot, se li planteja que la seva funció ja no tracta només d’informar d’allò que pot interessar/afectar la comunitat, sinó que el periodisme de l’era d’internet ha d’oferir i buscar el diàleg permanent amb els usuaris/es, trencant la unidireccionalitat convencional i assumint que tracta amb persones que disposen de múltiples fonts per informar-se i saber. Els models de participació dels lectors i lectores (membres, socis, clubs de lectors, etc.) van en aquesta línia, a banda de proposar una forma d’explotació econòmica menys rígida que les subscripcions de la premsa comercial.
També se li demana al periodisme que aprofundeixi en la contribució al reforçament dels vincles dins la comunitat a la qual serveix. L’agenda informativa i la graella de continguts dels mitjans i serveis són essencials per facilitar la solidesa de l’agenda social compartida. Ja es tracti de la vertebració de la comunitat nacional, regional o local. I en tots els casos, el concepte de proximitat és cabdal.
Ara bé, la proximitat es pot entendre segons dues orientacions: una, la clàssica idea territorial; l’altra, el reforçament dels vincles entre persones amb interessos i experiències pròxims, relacionats. Però, a més, és un concepte molt elàstic fins i tot des de la concepció clàssica. Amb els recursos de transport, laborals i informatius que tenim, coses que abans succeïen lluny esdevenen pròximes: Catalunya és espai comunicatiu de proximitat? Amb els estàndards a l’ús no, però en la realitat de l’activitat quotidiana de la població cada cop ho és més. I és possible acceptar que en poc temps assumirem la normalitat de considerar-la l’espai comunicatiu de proximitat, al si del qual hi haurà serveis dedicats a una realitat –la microlocal– que disposarà de serveis específics d’informació i comunicació, més o menys cooperatius amb els d’abast català i amb una perspectiva d’assolir o mantenir la professionalització molt variada segons les circumstàncies de cada lloc i moment. I, si no, la mateixa comunitat microlocal aprofita i aprofitarà les xarxes socials per satisfer aquesta necessitat sense la mediació periodística.
Les àrees metropolitanes són realitats que la població viu, sent i identifica com l’escenari habitual de la seva activitat, però també és cert que no generen un discurs públic i comú (un relat compartit) que faciliti la identificació metropolitana com a comunitat
Més complicat per a la comunicació que els dos casos extrems, el de la comunitat microlocal (municipal, comarcal o de barri) i el de la comunitat local que constitueixen nacions de dimensions reduïdes com Catalunya, és el de l’altra realitat existent, l’àrea metropolitana de la gran capital i els municipis amb qui comparteix la vida de la seva població: desplaçaments per oci, treball, estudis, compres, gestions administratives i vincles familiars i amicals.
Les àrees metropolitanes són realitats que la població viu, sent i identifica com l’escenari habitual de la seva activitat, però també és cert que no generen un discurs públic i comú (un relat compartit) que faciliti la identificació metropolitana com a comunitat de la mateixa manera que amb el barri, municipi, comarca o país petit.
L’escàs desenvolupament comunicatiu i informatiu de les àrees metropolitanes frena la possibilitat de generar les corresponents comunitats amb identitat pròpia. El relat que es produeix des dels mitjans existents (municipals, comarcals, provincials o nacionals) fa esment a aquesta realitat metropolitana com una circumstància resultat de la dinàmica demogràfica, econòmica i cultural i com a instrument de resolució de necessitats d’administració pública dels serveis a la ciutadania. I pràcticament en cap cas es genera un discurs que identifiqui l’espai metropolità com un espai de vertebració de relacions socials, de comunitat.
Si no hi ha aquest discurs públic, és molt difícil que hi pugui haver mitjans i serveis periodístics que adoptin com a referència l’espai comunicatiu metropolità i que sobrevisquin amb lectors/es i, si és el cas, amb anunciants que en facilitin l’explotació.
Però no és una barbaritat considerar que precisament aquesta circumstància genera una oportunitat, lenta i costosa de desplegar, però real. Mirant endavant, és legítim pensar que –tret de canvis radicals– la mobilitat de la població seguirà augmentant per a la majoria d’activitats quotidianes i creixeran les necessitats informatives alienes a l’espai microlocal (les que fan referència a l’estat del transport públic, carreteres, escoles o sanitat, per exemple). En paraules actuals, el “quilòmetre zero” eixamplarà la base. Del microlocal a la realitat de la vida metropolitana dels i les habitants dels municipis d’aquesta àrea.
L’oportunitat de començar a bastir (o reforçar) un relat identitari metropolità paral·lel a la comunicació sobre l’espai social metropolità hi és, perquè ara per ara aquesta funció és coberta per uns mitjans d’àmbit català que li presten l’atenció justa per satisfer informativament la societat, i per uns mitjans microlocals (de barri o municipi) privats o de les administracions públiques municipals. En cap dels casos, però, amb interès especial per fomentar la vertebració de l’espai comunicatiu metropolità.
Per fer-ho, cal posar-hi ganes, convicció, recursos econòmics, paciència i aprofitar les escletxes que la tecnologia, l’economia, els hàbits de la gent i la regulació posen a l’abast. Com a exemple llunyà però significatiu, als Estats Units els mitjans digitals sense finalitat de lucre però amb ingressos per publicitat i lectors/es permeten frenar l’avenç dels deserts informatius que la crisi de la premsa en paper està deixant per tot el territori.
Una enquesta del CEO de la Generalitat (Òmnibus 2022-1) preguntava quins recursos usem per informar-nos de l’actualitat municipal. La resposta: 23,6% per webs de mitjans locals; 21,8% per la premsa local, i 14,6% per la televisió local. Amb variacions previsibles segons l’edat, però apunta que es manté l’interès per la informació local (municipal per a l’enquesta) i perquè sigui proporcionada per les institucions periodístiques. Si l’evolució del concepte “proximitat” es va movent cap a un espai més ampli, demarcacions territorials més àmplies poden tenir una resposta des del periodisme que busca el diàleg amb la comunitat, no el vell discurs unidireccional.
Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra.
Article publicat al número de tardor 2022 de la revista Comunicació 21.
