Notícies falses: aquestes dues paraules s’han convertit en sinònims tant de mitjans com de política en general. Tant si es tracta d’informació errònia a través de xarxes socials o de webs, no hi ha escassetat de llocs per adquirir “notícies falses”. Tot i que les notícies falses s’han convertit en un problema seriós, és important no pintar-lo amb un traç massa gruixut, assegurant-nos de no demonitzar els mitjans de comunicació que informen de la veritat.
No són cap novetat, però avui dia passen de taca d’oli. Les fake news són notícies que s’han inventat o alterat deliberadament d’una manera que normalment impulsen algun tipus d’agenda política o social. Any rere any, les fake news han esdevingut significativament més freqüents arreu. Segons un estudi de la Universitat Estatal d’Ohio, als EUA, “les notícies falses probablement tenen un impacte substancial en les decisions de votació” d’alguns subconjunts clau de la població. No diu de cap manera que les notícies falses puguin ser l’únic input que determini unes eleccions, però hi tindran un impacte rellevant. Ara ho veurem a Andalusia.
Hi ha centenars de webs de notícies falses, des d’aquells que imiten deliberadament diaris de la vida real, fins a llocs de propaganda governamentals o de partits de l’oposició, i fins i tot aquells que trepitgen la línia entre la sàtira i la desinformació senzilla. Això crea una barreja potencialment perillosa per saber quin contingut és precís i què és informació errònia.
No és estrany, doncs, que els espanyols tinguin cada cop més desconfiança en els mitjans, tot i que els diaris en paper obtenen millor nota que la resta. De fet, la confiança en els mitjans de comunicació, en aquest cas en l’àmbit mundial, ha caigut del 76% de 2016 al 58% de 2021, segons el Pew Research Center.
És fàcil veure per què la gent ha tingut més desconfiança en els mitjans de comunicació en general, el que no treu que els seus efectes siguin força negatius. Que les notícies falses augmentin motiva que la importància dels mitjans de comunicació de bona reputació sigui major, cosa que actualment s’està soscavant i ha creat una tendència perillosa: confiar en els polítics per sobre dels periodistes. En lloc de confiar en històries ben investigades i ben documentades, la gent sovint està disposada a refiar-se en les paraules –que normalment confirmen les seves creences predeterminades– que difonen els polítics. Potser les narratives del procés en determinada premsa de la capital de l’Estat estan influint en els ciutadans catalans. Hi ha motius.
Per què les capçaleres de bona reputació i altres d’enorme difusió a Espanya s’agrupen amb notícies falses? La resposta: per Catalunya. Acceptant que pot ser una exageració dir que l’independentisme català és l’única causa de notícies falses, el seu treball per desacreditar el procés i les aspiracions legítimes de molts catalans, i també els mitjans més independents o propers al sobiranisme, està essent un element bàsic per pressionar Catalunya i el seu govern i donar ales a l’espanyolisme immobilista i recalcitrant. De fet, hi ha capçaleres que no s’amaguen de divulgar que “humiliar” i “desacreditar” mitjans catalans evita que la població general es cregui “històries negatives” sobre un “hipotètic” futur d’Espanya sense Catalunya.
D’aquí que tots aquests mitjans servils a la “unitat indivisible” del territori espanyol demonitzen tant els periodistes i els mitjans catalans independents, o propers al procés, com la classe política que aspira a l’autodeterminació. La redacció esbiaixada de notícies sobre Catalunya i la seva política, amb informes sovint manipuladors i mal-llevats de procediments judicials o policials, s’han convertit en la norma que tempta la gent de bona fe.
S’estan justificant possibles violacions d’efectes personals que poden haver permès robar grans quantitats de dades si no s’havien detectat aquests “defectes”. Espiar telèfons i divulgar part dels seus continguts és clarament un element de gran preocupació pública i consolida un model contrari al Codi Deontològic del periodisme, l’incompliment potencial del qual és perillós, perquè caracteritza les accions de determinats mitjans com a “pirateria”, col·locant la culpa al sobiranisme i “els seus” mitjans de comunicació en lloc d’acceptar que es tracta d’un defecte genètic dels governs de l’Estat i dels editors al servei de la sacra pàtria unida (com sigui).
Estem davant la revelació d’una tendència més àmplia: culpar i demonitzar els mitjans de comunicació no unionistes com una manera de desviar la culpa de les coses que posarien un polític de mala llufa. Malgrat que l’augment de les notícies falses sobre l’entorn de l’anomenat procés és, sens dubte, un problema important, ho seria més deixar que fomenti la desconfiança en el conjunt dels mitjans de comunicació. És imprescindible que la gent discerneixi entre què són notícies falses –manipulades i descontextades–, i què és una iniciativa política no pas prohibida per la Constitució de capçalera.
És vital confiar en periodistes i fonts contrastades i ben investigades quan es tracta de notícies o informes patriòtics. Massa sovint, els polítics i els seus servidors tenen motius ocults per fer que la veritat siguin menys atractiva. El periodista ha de tenir el nas suficient per a intuir-ho. Encara que els mitjans de comunicació tinguin algun biaix, sobretot de moltes fonts polititzades i dirigides, confiem en què els mitjans catalans en conjunt siguin tan imparcials com poden i mereixin la nostra confiança. És, certament, molt tensa la pressió provinent de determinades forces polítiques, la feina prioritària de les quals és negar el pa i la sal a un poble que no vol perdre la seva identitat ni tampoc ser desposseït fanàticament dels seus valors ancestrals.
Des de la legislació de “seguretat nacional”, o llei mordassa, s’intenta “educar” o silenciar els periodistes d’investigació lliures, i fins i tot soscavar la independència editorial de les emissores públiques, siguin de la Generalitat o municipals. Fixeu-vos que tot això té lloc en una atmosfera tòxica a la qual s’enfronten els periodistes que no salten la corda al ritme controlat i constant que marquen els tres poders clàssics de l’Estat (legislatiu, executiu i judicial). El ritme, això sí, es marca sense accelerar-lo excessivament, no sigui “que se note el cuidado”.
El Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals, signat a Roma el 4 de novembre de 1950 i ratificat per la llei núm. 848, a l’article 10 (sobre llibertat d’expressió) diu: “Tothom té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret inclou la llibertat d’opinió i la llibertat de rebre o comunicar informació o idees sense ingerència de les autoritats públiques i amb independència de la nacionalitat”. Aquest conveni és passat pel folre.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
