L’Està passant se suma a la llista de programes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que han vist l’ombra de les togues sobre d’ells: El club, L’au pair, Bestiari il·lustrat… És més, un dels tres professionals que hauran de comparèixer davant dels jutjats de Sant Feliu de Llobregat, Jair Domínguez, ja coneix de què va la pel·lícula per una sàtira de fa uns anys.
És així la cosa. No és el primer cop, ni el segon, ni probablement el darrer que professionals de la nostra televisió nacional o que treballen als seus programes es veuen assenyalats amb escrits que acaben als jutjats, per fer la seva feina. Feliçment, per un motiu o un altre, la cosa no ha acabat malament al final. Però els maldecaps personals i els atacs de determinats opinadors i mitjans no te’ls treu ningú.
El zel, injustificable democràticament i absurd èticament, sigui protagonitzat per la Fiscalia o, com ara, per un jutjat d’instrucció, contrasta de forma sagnant amb el fet que el mateix Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’hagi queixat del col·lapse en què es troba l’administració de justícia. En casos com aquest, ja posen data ràpidament i tot va volant. Però si ets un desgraciat ciutadà a qui Renfe li provoca un greu accident, passen quatre anys i encara no tens ni data per reclamar una indemnització. Però no ens desviem del tema…
Tornem-hi. Veient actuacions com aquesta contra el gag del programa de TV3, semblaria que alguns de feina no en tenen pas gaire i, en lloc de pentinar el gat, es dediquen a voler “pentinar” persones que fan broma d’alguns elements o símbols pertanyents a la nació del nostre costat occidental. Resulta que aquests, subjectes a crítica i humor en qualsevol societat madura democràticament, passen per sobre de principis com la llibertat d’expressió i de creació.
El gran èxit de les mesures coercitives contra la llibertat d’expressió és l’autocensura
Recomano recuperar la hilarant intervenció de l’enyorat Pepe Rubianes que va acabar als jutjats. Amb aquesta persecució contra un gag humorístic veus com continua sent plenament vigent la seva divertida metàfora sobre què acaba penjant d’un campanar i el perquè. Fa de malpensar què passaria si algú digués res de semblant ara; si l’actitud del presentador o entrevistador seria la sana rialla de l’Albert Om o una altra de molt, molt diferent.
El gran èxit de les mesures coercitives contra la llibertat d’expressió és l’autocensura. I alguns volen que aquí, tant la societat com els professionals dels nostres mitjans públics nacionals, aquells que expliquen, analitzen i també fan broma de l’actualitat d’aquí, d’allà i de més enllà, vagin encongits mentalment. El “no ens passem!” com a principi d’actuació.
La defensa de la llibertat d’expressió i de creació no és una opció. És una obligació de tots els professionals del periodisme i la comunicació. I no té cap altre límit que el respecte als drets humans universals. Cap altre. Erosionar-la, qüestionar-la, torpedinar-la per una suposada defensa d’uns valors “constitucionals” és voler disfressar una decisió nacionalista d’actuació en defensa dels principis democràtics. I no. Cal definir-ho com el que és. Dir les coses pel seu nom és el primer pas de la resposta necessària.
I la millor resposta no és anar amb el cap cot, sinó tot el contrari. Davant d’aquesta pulsió censora i tèrbolament ideològica, la millor resposta és denunciar-la, desemmascarar qualsevol intent d’emmordassar-nos… i solidaritzar-nos amb Toni Soler, Jair Domínguez i Judit Martín. Avui i sempre.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
