El món del futbol ha estat dominat per dos tipus de declaracions: el grup més comú és el de les frases fetes i les repeticions d’excuses o elogis prefabricats segons el cas; i el segon, més reduït, és el de les afirmacions grandiloqüents amb pretensions filosòfiques. El dia abans del partit de semifinals de la Champions, Guardiola va oferir a la roda de premsa a Madrid un exercici de lideratge que hauria d’anar als manuals de comunicació.
Llegint o escoltant alguns periodistes esportius veies que no havien entès res del que havia passat a la sala de premsa del Bernabeu: ni s’havia deixat endur per cap enrabiada, ni per cap terror escènic davant l’ambient asfixiant orquestrat per gran part dels mitjans espanyols després de la victòria a Mestalla. Ni una cosa ni l’altra. Fent una variant del que ens tenia acostumats, va aconseguir amb les seves paraules dues grans fites davant el partit de l’endemà: posar-se novament al capdavant de l’equip –i del club– fent concentrar sobre ell les pressions negatives que hi planaven, i amb una meritòria clau de judo dialèctica, tornar a situar el debat futbolístic on el Barça havia de guanyar la partida: al camp i a la pilota. L’artefacte de Mourinho queia d’esquena al tatami.
Massa sovint –programes monogràfics televisius inclosos– s’ha posat l’atenció en l’estudi de les intervencions de Mourinho, quan el que fa no és res més que l’ús de tàctiques demagògiques sense escrúpols. No, el que té interès d’anàlisi és com Guardiola aconsegueix en les seves compareixences els efectes positius, sempre a l’ofensiva, que ha inculcat tan bé al terreny de joc: des de motivar una afició que històricament havia deixat d’animar al Camp Nou si el partit no rutllava, a blindar els jugadors de les crítiques quan les coses no han anat bé; i, sempre, motivar i motivar l’equip.
Aquest exercici permanent de lideratge en positiu, i de centrar la seva presència als mitjans en llançar missatges que s’alineïn amb la seva praxi futbolística, amb la que el Barça està fent història, hauria de servir d’exemple per a molt polítics –i molts analistes, comentaristes i especialistes en tot que hem de patir. Uns col·lectius que ens obsequien amb uns sovint penosos pim-pam-pum declaratius, allunyats dels problemes i reptes de la nostra societat, i que acumulen decepció en molta ciutadania cansada d’aquests exercicis dialèctics de tan curta volada. Que prenguin nota d’en Guardiola.
