L’extrema dreta s’ha normalitzat. A més de la meitat d’Europa ja és primera o segona opció en intenció de vot i ha entrat amb força a les institucions. Si comparem aquest paisatge amb els resultats electorals del nostre país, Catalunya és encara un oasi. L’excepció la trobem a Ripoll, fruit de la casuística local dels atemptats terroristes de 2017. S’alterna l’essència del discurs dels partits d’extrema dreta de les veïnes Espanya i França amb un discurs nacionalista abrandat en català que ressona en la nostàlgia de l’imaginari col·lectiu d’un cert segment social.
Extrema dreta, ultradreta, dreta radical conservadora, populista o ultraliberal, etc… La família ideològica és àmplia i dispar i les definicions es compliquen a mesura que els corrents evolucionen amb cada societat. El secret de l’èxit d’aquests moviments se’ns revela analitzant el discurs i l’estratègia dels partits: com i per què influeixen sobre el públic objectiu, com comuniquen al nostre voltant immediat, com desinformen, com hi intervenen els mitjans?
Malgrat que la majoria de votants no s’identifica amb l’etiqueta, en bona mesura el discurs d’extrema dreta convenç com més fracassa la política ubicada cap al centre i a l’esquerra. Com durant la Gran Depressió, avui les classes mitjana i treballadora van perdent poder adquisitiu en una societat que encara té de referent l’època anterior de bonança econòmica. S’hi afegeix el malestar pel declivi de l’accés i nivell dels serveis públics bàsics: llistes d’espera a la sanitat, mals resultats a l’educació… La frustració ciutadana creix davant d’una classe política que decep per la manca de resultats satisfactoris visibles a curt o mig termini dels partits tradicionals. En aquest context, l’estratègia comunicativa ultra hi té una oportunitat i un nínxol de mercat.
Una pinzellada sobre les formes, abans d’entrar en continguts i estratègia: la imatge dels líders d’extrema dreta ha canviat. S’ha superat el clixé clàssic del militar amb bigoti i el braç alçat. El líder, que segueix sent un home pràcticament sempre, es presenta com a original i diferent. Vesteix més aviat de seda o de carrer, quan vol semblar més proper. El pentinat tampoc és casual, per molta broma que se’n faci. Wilders, Trump, Milei, Johnson, l’estonià Epler… què tenen en comú amb l’engominat clàssic d’Ortega Smith? Lluir una bona mata de cabell s’associa culturalment a la virilitat i a la testosterona. L’home, home.
El físic es reforça amb un caràcter també autèntic. D’aquí l’excentricitat i el parlar desacomplexat quan ens fixem en l’estil, el to i el llenguatge. Directe i poc diplomàtic, recorre sovint a la violència verbal: denigració, deshumanització, insult… El dramatisme en la retòrica contrasta amb la manca de rigor i l’ús enganyós de dades per sostenir arguments. L’actitud és generalment desafiadora, agressiva respecte de l’adversari, al qui tracta fàcilment d’enemic de la pàtria. I canvia cap al victimisme quan se l’assenyala i etiqueta.
Les líders dones segueixen el mateix patró conductual però mostrant una faceta més maternal i protectora dels valors de la societat nativa. L’aparença és innocent, però ara a més de l’esposa clàssica tenim el perfil de mare soltera o separada tradicional i amb les idees clares. A més, tendeix a autoerigir-se com a “feminista veritable”. Ataca el que considera “el fals feminisme” institucional, una “ideologia de gènere” contrària a la igualtat. També tendeix a un cert camaleonisme respecte del públic homosexual o de l’avortament. Al capdavall, el vot femení és la meitat de la població i pot decantar unes eleccions ajustades.
“El missatge, sempre alarmant, té un objectiu clar: generar un clima de desconfiança i d’angoixa per justificar el canvi urgent i radical de govern”
Pel que fa al relat de l’extrema dreta, gira entorn de la reivindicació de la identitat nacional amb tarannà nostàlgic i de la crítica constant al lideratge institucional actual. Construeix la por i l’odi amb la inseguretat, la immigració i l’islam com a temes estrella. Acusa els partits clàssics de conduir la nació cap a la destrucció per la seva “incapacitat” d’actuar davant del “perill”. I urgeix a restaurar l’autoritat, recuperar l’individualisme en nom de la llibertat, tancar fronteres i trencar l’europeisme.
El missatge, sempre alarmant, té un objectiu clar: generar un clima de desconfiança i d’angoixa per justificar el canvi urgent i radical de govern. Entre els mantres habituals hi trobem la relació tramposa i xenòfoba de causa-efecte entre immigració i totes les “falles” del sistema: pèrdua de serveis públics, fracàs escolar, lingüístic i cultural, l’abús de la despesa social, islamització imminent i pèrdua dels valors autòctons… Es vincula constantment immigració amb creixent criminalitat, violacions i violència al carrer. Es titlla la immigració d’”invasió massiva” il·legal i descontrolada, de “colonització”, i ressorgeix la teoria complotista del Gran Reemplaçament. El relat de l’extrema dreta busca doncs crear tot un conjunt de percepcions falses atiant l’odi cap a l’estranger. Sembra dubtes fins a convertir-los en preocupació i finalment en por “obrint els ulls” a la societat, per “salvar” la identitat i la tradició davant tots els perills apocalíptics.
L’estratègia és essencialment digital i mediàtica. L’argumentari, viralitzat per multiplicar-ne l’efecte, entra a l’agenda mediàtica i a les tertúlies. S’omplen les xarxes socials de rumors, fotos i vídeos, sovint descontextualitzats. Se sostenen arguments amb “testimonis”, influencers i enllaços a blogs o mitjans de comunicació, alguns dels quals més dedicats la desinformació que al periodisme. El frenetisme de les xarxes dificulta la reflexió pausada que ens caldria per racionalitzar el que veiem i per destapar el que amaguen tantes mitges veritats proclamades com a absolutes. El bombardeig constant de fake news desinforma i genera confusió entre un públic saturat d’impactes diaris. Retina i cervell retenen el més impactant i els posa en alerta. Si, a més, arriba directament de l’entorn de confiança, s’hi suma una falsa percepció de veracitat. L’imaginari s’alimenta en un cercle viciós, intoxicant i polaritzant una opinió pública cada cop més escèptica amb “el de sempre”.
Com en tota estratègia de màrqueting, la missió és clara: activar el públic objectiu, fidelitzar-lo i finalment convertir-lo amb vots a les urnes. D’aquí la responsabilitat de qui es dedica a la comunicació, al periodisme, a la sociologia i a les ciències polítiques per seguir analitzant l’onada comunicativa i el seu impacte a casa nostra sense perdre de vista les referències del nostre entorn que poden servir de guia. Ara que l’estratègia ultra i la desinformació venen potenciades per la intel·ligència artificial, cal un periodisme crític i rigorós per trencar i desemmascarar públicament aquestes dinàmiques. És primordial plantejar el debat públic des dels mitjans sense comprar la perspectiva de l’extrema dreta i que ni continguts ni col·laboradors en legitimin el discurs. No menystenir cap públic, ni nivell retòric, ni canals per arribar-hi. I educar la ciutadania en el pensament crític des de l’edat més jove. La comunicació, que l’extrema dreta utilitza per fer créixer la seva onada, és a la vegada l’única eina que pot ajudar a frenar-la.
Mireia Domènech, periodista i comunicadora internacional i cultural.
Article publicat al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.
