—I ara, què faràs?
—Res, no faré res. Ara no puc fer res. No vull fer res.
—Però, dona, no sé, podries aprofitar aquest temps d’aturada per obrir espais nous, estudiar alguna cosa que t’encurioseixi, que t’inspiri. I, mentrestant, tot s’anirà posant a lloc i veuràs altres possibilitats, segur.
—T’adones, Sílvia? Han acomiadat tot el meu equip. Tots. I no puc ajudar. Jo no els puc ajudar. S’han fos l’Àrtic i tots els programes culturals a betevé. Així, de cop i volta. Feia nou anys que cada dia fèiem l’Àrtic. I anava bé. Hem estat un referent cultural en una televisió local, tot i que sigui la de Barcelona, amb una freqüència diària i en prime time. Hi ha hagut manifestacions, vagues… Però res. No puc entendre-ho, no puc.
Fèiem voltes a la conversa; l’estona s’allargassava. Ens havíem trobat a la inauguració de la mostra Digital Impact al Disseny Hub Barcelona. Abril 2023. Un lloc molt per a ella. Però els comentaris dels quadres “intel·ligents” s’havien fos de seguida. I jo em sentia incapaç de fer-la reaccionar emocionalment. Feia mesos de tot plegat, molt de temps ja, però ella ho vivia com si fes dies. Jo la volia acompanyar i no sabia com entrar-hi sense fer‑li mal. La veia tan dolguda! Desorientada. Perplexa. Però tot i així, vital.
—El meu equip. No ho puc entendre. No faré res.
Més endavant van encarregar-li la gestió dels programes culturals a betevé. I poc temps després, va emmalaltir.
La ràdio, el primer amor
Vaig conèixer Anna Pérez Pagès a COMRàdio, quan encara li dèiem Anna Pérez. Un dia, juntes, ens va semblar que era més eufònic, i feia més marca, afegir a la seva firma el cognom de la mare.
A la COM, va començar a fer un espai de cultura dins del magazín que jo dirigia. Em sorprenia tant la seva creativitat com la capacitat d’aprenentatge per avançar ràpid, ràpid i crear. Em deia: “Com ho faig? En què puc millorar?” I t’escoltava amb atenció. Generosa, era ella la que et donava un lloc. I cada dia que passava, la senties més ferma, obrint camins en un món, el de la cultura als mitjans, amb decisió, enginy i delicadesa. Ben aviat va tenir el seu programa propi. Creixia amb seguretat i sensibilitat; creava formats.
Quan vaig tornar a Catalunya Ràdio a les tardes i vam fer El secret, la vaig trucar i va fer-hi un nou espai cultural. Retrobar-nos, que bé!
Quan a l’octubre del 2022, veient com es giraven les coses a betevé, em va enviar el primer pòdcast que feia per al Teatre Lliure, va escriure’m: “És com tornar a fer ràdio. Em fa molta il·lusió. Què et sembla?” El caliu de l’Àrtic ja havia esdevingut fred de debò. Sempre podia tornar a la ràdio, a casa.
La televisió. La cultura. L’alegria
Podríem parlar dels seus articles a El Periódico, de feines esporàdiques a la Biennal de Venècia i al Teatre Nacional de Catalunya, o de la docència a la Universitat Pompeu Fabra com a professora del Màster en Edició on va exercir durant quatre anys, però on va reeixir l’Anna va ser a la televisió. Primer, amb els llibres, al programa Qwerty de BTV, arran que la fitxés en Joan Barril. Més tard va fer A escena, per dirigir i presentar finalment durant nou anys Àrtic, on guanyaria el premi ARC de la indústria musical.
Va ser precisament al sofà vermell, mític, que ara es deu omplir de pols, abandonat en unes golfes, on va poder ser molt més ella. On s’hi van asseure músics, actors, gastrònoms, escultors, pintors, escriptors, arquitectes, dissenyadors…, que es delien per ser‑hi convidats. És clar que hauria de dir‑ho primer en femení. Gran defensora del lloc que pertoca a les dones, de la seva alta capacitat professional, vaig riure el dia que dinàvem plegades, mentre, mig horroritzada, mig divertida, m’explicava les insinuacions d’un vell directiu, i com ella li havia plantat cara. Aquell home no la coneixia gens, és clar.
Referent per a les periodistes joves
Després de l’última Marató de TV3 i Catalunya Ràdio, dedicada a la salut sexual i reproductiva, fa tres setmanes, el 8 de març passat, assenyalava que la recaptació havia estat inferior a la d’altres anys. I es preguntava a les xarxes: “què ens passa?”, alhora que, en majúscula, demanava més investigació científica en clau de gènere: “la discriminació també mata #8M2024 #8M”. L’Anna sabia bé de què parlava. Ja estava molt malalta.
Sovint les periodistes més joves volen emmirallar-se en alguna altra periodista més gran, que hagi sabut obrir camins, eixamplant els espais per a les noves generacions. L’Anna Pérez Pagès, que ha marxat abans de fer 50 anys, és ja un referent per dos grans motius: per saber crear i mantenir un magazín cultural diari a la televisió, potent i atrevit, en prime time, i per liderar-lo amb decisió. “Un dia et vaig sentir dir que s’ha d’estar convençuda de les coses que fas”, em va dir. I, amb escreix, van ser d’ella la voluntat, el coratge i la força de l’optimisme.
Fer CULTURA és fer POLÍTICA
Anna Pérez Pagès, llicenciada en Filologia Anglesa, que després estudiaria periodisme i arts escèniques, estava fortament preparada. Altrament, li hauria semblat que no n’estava gens. Hi va afegir la seva capacitat d’investigació i de creativitat, amb esforç i alegria de viure. Un combinat que l’ha fet una persona única i estimadíssima.
Ens ha deixat la matinada de Dijous Sant. I diaris, ràdios, teles, teatres i xarxes s’han omplert de missatges d’amor i respecte dels companys dels mitjans i dels de les arts. De Barcelona. De Catalunya i d’Espanya. Fins i tot autoritats, com l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, o la consellera de Cultura de la Generalitat, Natàlia Garriga, li han volgut dedicar unes paraules de reconeixement.
“La política o la fas o te la fan”, diu el seu missatge de presentació a X. Des del compromís i el risc, portant la cultura a la televisió, l’Anna va saber fer política cultural.
Mai no s’hauria pogut imaginar que la seva marxa generés aquesta onada aclaparadora de tristesa per tot, acompanyada de la reivindicació del seu alt valor com a professional, a qui, segurament, s’hauria hagut de saber tractar més bé.
Malalta, fa pocs dies que a l’Hospital del Mar la van canviar d’habitació perquè pogués veure, del llit estant, les onades. Arribava el moment d’aturar-se. Ella, que ens va ensenyar com les abraçades de debò curen, va voler acomiadar-se de tots nosaltres així, a la xarxa X:
“El procés de malaltia deixa de banda el FER, lligat al cos, i dona espai al SER, propi de l’ànima. Tota la vida he fet i ara vull ser. Vull ser-hi des de l’ànima. Vull fer-vos companyia, vull acompanyar-me. It’s been a ride. I’ll meet you on the other side”.
A sota del text, uns lilàs i un edifici, on es pot llegir en una gran pancarta: Life is better dancing together.
Sílvia Cóppulo, periodista.
