El termòmetre és fidel als esdeveniments. Tot el procés polític que vivim a Catalunya té un vas comunicant amb Madrid: amb el Govern espanyol, els partits estatals, els grans mitjans de comunicació estatals i una part dels ciutadans. I és que el que tenim damunt la taula fa respecte. Constituents? Referèndum? Desobediència institucional?

Referèndum? Dissabte, dia 16 de juliol, la majoria de membres de l’ANC va votar a favor d’exigir la celebració d’un referèndum d’independència a les institucions catalanes. Eleccions constituents? Dilluns 18 de juliol, la Comissió d’Estudi del Procés Constituent va ratificar el full de ruta que va guanyar les eleccions el passat 27 de setembre: procés constituent participatiu, aprovació de lleis de desconnexió amb el Regne d’Espanya, convocatòria d’eleccions constituents. Tot això, que és molt, es belluga sota el denominador comú de la democràcia i l’estat de dret. Una partida dura en la qual hi estan tenint molt a dir els mitjans de comunicació.

Segons un estudi del CIS, els espanyols suspenen el paper que juguen els mitjans en la democràcia. Si ho diu el nostre client (espectador, oient, lector) és que deu tenir raó. La nota de premsa del CIS és contundent: “La societat espanyola atorga una valoració del 0,48 en una escala de 0 a 1 en jutjar el paper que exerceixen els mitjans de comunicació en la construcció d’una societat democràtica a Espanya, segons l’estudi Els espanyols i la qualitat de la democràcia, realitzat per la politòloga Irene Palacios per al Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS)”.

L’estudi també reflecteix el que en fer una valoració global de la qualitat del sistema democràtic d’Espanya, la dada –0,46– no s’allunya molt del parcial relacionat amb els mitjans. Culpa repartida i evident.

En concret, dins de l’estudi (que es basa en dues enquestes realitzades el 2007 i 2009) es pregunta sobre l’opinió el 2009 de si els mitjans reflecteixen la pluralitat d’opinions existent en la societat; la capacitat dels mitjans per frenar abusos de poder del Govern, i sobre si la televisió pública estatal i els canals autonòmics ofereixen una informació imparcial. Referent a això, els enquestats valoren amb un 0,49 la pluralitat dels mitjans; aproven amb el 0,61 la capacitat dels mitjans davant el poder, i qualifiquen amb un 0,43 i un 0,39 la imparcialitat de la televisió estatal i els canals autonòmics, respectivament. Es dóna la circumstància que en l’enquesta del 2007 també es preguntava per la capacitat dels mitjans enfront del Govern, i la valoració era idèntica, 0,61.

El paper democràtic de la premsa local

Malauradament, el paper de la premsa de proximitat no és estudiat –o si més no, no s’esmenta– en aquest estudi que comentem. Però és ben cert que, durant els últims trenta anys la premsa local i comarcal catalana ha emprès un nou rumb, gràcies al qual ha aconseguit recuperar espais d’apropament amb el públic, reforçar els seus senyals d’identitat, renovar les redaccions, modificar el disseny, diversificar els canals de comunicació des de cada empresa mitjana i petita, utilitzar les tecnologies actuals i crear edicions digitals cada vegada més pròsperes. A més, també ha fet front a objectius com la redefinició del model de producte i l’ajust del model de negoci, potser obligada per la crisi que s’ha patit des del 2008.

A Catalunya, i fins i tot en certa mesura des d’Euskadi, des del restabliment de la democràcia fins als nostres dies, la premsa de proximitat ha pretès ser una mena de mirall dels esdeveniments més propers. Encara no ha aconseguit del tot. Koldo M. Ayerdi escrivia a Euskonews que l’objectiu de ser un mirall “ha xocat amb la realitat, amb la tossuda realitat que, més que reflectir o recollir-se en un lloc concret de l’espai social, es propaga massivament i quotidianament en l’àmbit dels mitjans de comunicació”.

No obstant això, la premsa “de casa” no ha desistit en el seu afany i insisteix en la seva intenció de participar en la comunitat en la qual es basa aquesta realitat, aquesta comunitat en què viu i a la qual deu la seva forma de ser. Diu Ayerdi, en la seva anàlisi sobre el desenvolupament de la premsa local que encara que hi hagi hagut alguns “cants de sirena” –provocats per grans mitjans de les capitals– que proclamaven un canvi d’estratègia, els editors van seguir endavant darrere d’afermar –i si s’esqueia, recuperar– un dels factors bàsics més constants de la premsa, que ha perdurat des de l’aparició de l’agricultura fins als nostres dies: el seu caràcter local. Ho va certificar també Jaume Guillamet el 2002, davant l’auditori de l’ACPC: “Les dades demostren que les particularitats de la premsa local, des del seu sorgiment, són la proximitat i la identitat”. Tot plegat sustentat sobre el pilar de la democràcia pràcticament des del mateix moment de la liquidació de la premsa del Movimiento.

A partir del 1976 es va consolidar la nova configuració de l’Estat espanyol basat en les autonomies, i el sistema informatiu català es va estructurar mitjançant un model descentralitzat en el qual la premsa local i comarcal va experimentar un creixement superior al de la premsa nacional i estatal. Des de llavors, la premsa de proximitat ha mantingut la seva hegemonia en la majoria dels mercats amb un element que li ofereix un valor singular: l’aposta pel català quan no era fàcil per a la majoria exercitar-se en la seva lectura. Una aposta de país, democràtica i valenta.

Després d’aquesta breu anàlisi que he intentat fer sobre el mal paper dels mitjans en la democràcia, segons el CIS, arribo a la conclusió que la premsa comarcal i local en surt enfortida sense que l’estudi n’hagi fet cap esment. No és bo que la salut democràtica de la premsa no mereixi l’aprovació dels lectors, però en el cas de la premsa de proximitat és molt bo que no sigui esmentada, senzillament perquè mereix una alta consideració. La premsa necessita ser digna de confiança als ulls del públic. En això consisteix el seu capital principal, i en aquesta assignatura la premsa local treu una excel·lent nota en tots els estudis que s’han fet des dels inicis dels anys 80.

L’avaluació està feta pels lectors, va a missa. Li hem de demanar al CIS, doncs, que no generalitzi.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.