“Els mitjans de comunicació sou vosaltres, la gent”. Aquesta frase d’Elon Musk, ara vilipendiat per Donald Trump, reflexa la censura que recorre la Casa Blanca des que el magnat nord-americà va arribar al poder. El seu moviment, MAGA, menysprea els mass media i aposta per una llibertat d’expressió molt mal entesa: només defensen allò que els afavoreix, perquè són capaços de posar a la diana qualsevol periodista que contradigui les polítiques o idees de Trump.
Això és el que va passar amb l’humorista Jimmy Kimmel, que va fer un comentari satíric sobre l’assassinat del conegut influencer (i molt proper a Trump) Charlie Kirk i la cadena ABC, de la nit al dia, va suspendre el seu xou. El president sempre va negar que estigués darrere de qualsevol pressió, però és obvi que la seva ombra es allargada i malèfica. ABC pertany a la cadena Disney, que està pendent d’una compra empresarial que ha de validar el govern nord-americà. Per tant, ja veieu per on plora la criatura. Per sort, el late show de Kimmel va tornar al cap de pocs dies (empès segurament perquè Disney va perdre milers de subscriptors de les seves plataformes arran de la cancel·lació), però l’amenaça ja és allà, l’espasa de Dàmocles és a la cantonada. El mateix Trump assegura que el 97% de les cadenes de televisió el critiquen i insinua que potser caldria treure’ls la llicència.
Vivim, doncs, moments molt foscos per al periodisme. El totalitarisme ja ho té això: qui em critica és l’enemic. Estats Units i bona part d’Europa ho està veient de primera mà. Fins ara Catalunya semblava un oasi, però l’última enquesta de La Vanguardia demostra que l’onada d’ultradreta ens arriba i de ple. Aliança Catalana es dispara (si les eleccions catalanes se celebressin avui passaria dels dos diputats actuals a 21) i Vox també va en augment.
Precisament, la líder d’AC, Sílvia Orriols, va ser entrevistada a RAC1 per valorar l’enquesta i en un determinat moment va tenir una enganxada dialèctica amb una de les tertulianes, la periodista Mònica Terribas. I Orriols li va etzibar: “No necessito estar a RAC1”, amb una amenaça velada de marxar (cosa que no va fer). I és que Orriols i els seus fervents seguidors menystenen els mitjans i advoquen per una tàctica habitual de la ultradreta: matem el periodisme.
“El periodisme, que la ultradreta vol esmicolar i destruir, s’ha de convertir en una eina per fer front al feixisme i barrar-los el pas”
I què podem fer davant d’aquest panorama? Què ha de fer el periodisme? Cal retornar als orígens, al periodisme crític, al periodisme que es mulla amb els conflictes, al periodisme implicat… És obvi que el periodisme mai ha estat objectiu, però ara, davant d’aquest demolidor tsunami que ens ve a sobre, hem d’involucrar-nos més i fer periodisme de veritat. No hem de girar l’esquena al radicalisme i fer veure que no existeix. Al contrari. L’hem de combatre amb arguments veraços, amb xifres que desmuntin les mentides, amb la veritat per davant.
És cert que els populismes tenen una comunicació més clara i fàcil. Els seus missatges són blanc o negre. No hi ha grisos. I això fa que arribin més fàcilment a l’audiència. Però el periodisme ha de treballar aquests grisos. Ha d’aportar visió constructiva. No podem ser uns mers espectadors de la realitat. Xavier Giró, exprofessor de Periodisme Polític de la Universitat Autònoma de Barcelona i un reconegut activista, sempre recorda: “Els periodistes no podem ser neutrals quan hi ha un abús de poder o un conflicte asimètric”. En aquest sentit, cal recomanar el seu llibre, Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i lluita, un manual on condensa les seves principals idees per contribuir a resoldre conflictes i a desmuntar estructures de poder injustes.
Ara mateix, doncs, ens trobem davant d’una cruïlla històrica i perillosa. La ultradreta no és que estigui a les portes de casa nostra, està a dins. El periodisme s’ha de convertir en una eina més per fer-hi front i barrar-los el pas. I aquesta reconstrucció del periodisme s’ha de fer des de tot arreu: des dels mitjans de comunicació, des de les institucions, des de les entitats socials i cíviques i, sobretot, des de les universitats formant les futures generacions. És ara o mai.
Marc Bataller, periodista i consultor en comunicació.
‘La comunicació interna, clau estratègica de les organitzacions’ – F. Xavier Borràs
