L’evolució dels mitjans de comunicació ens obliga a conviure amb termes extremadament moderns, com mediacràcia o mediamorfosi, que intenten definir un procés d’evolució adaptat a la realitat canviant del moment. Són mots que ningú sap ben bé quan van sorgir i qui els va encunyar, però indubtablement són útils i serveixen per fixar idees i comprendre els mecanismes detonants sense fer precisament un doctorat en comunicació per entendre el nostre entorn mediàtic.

En un interessant document periodístic publicat a El País, la paraula mediacràcia va ser utilitzada per l’expresident Felipe González. El polític en actiu (“però sense agenda institucional”) va voler veure en el terme un doble sentit: democràcia mediàtica i mediocre.

Acadèmicament, la mediacràcia és l’estudi sobre el poder dels mitjans pel damunt de les institucions polítiques, però per a González és també una forma de criticar la banalització de la política: “Persones que van a programes anomenats del cor, on es confonen els assumptes del llit amb no sé qui, amb un debat polític seriós, no em sembla acceptable”. Té raó l’expresident al dir que no som conscients de la perillositat d’aquesta barreja, però sobretot de “la servitud de creure que l’opinió és allà”.

L’exaltació d’aquest tipus de programes, més populistes que populars és la gran xacra que els mèdia audiovisuals estan vivint en aquests moments. Les fronteres amb la política es dilueixen i l’audiència, més que dividida, apareix confosa. No hi ha més remei a la malaltia que l’aplicació personal i individual del sentit comú, perquè la distància de la mediocritat davant d’aquest fenomen és només aparent i ens esquitxa a tots, conscients o no.

Prop de quatre milions de persones van veure fa uns dies les respostes en directe de “la princesa del poble”, àlies Belén Esteban, a les 40 preguntes dels telespectadors per arreglar el país. Una dada més que alimenta el sense sentit d’un personatge catòdic que diu que si fos presidenta “donaria un lloc de treball a tots els aturats” amb els aplaudiments posteriors del públic.

No van servir de res els requeriments de TVE a Telecinco per intentar anular el programa, una burda còpia del que emet regularment la cadena pública. Tampoc les crítiques que van rebre anteriorment per difondre la poca-soltada de Sigma-Dos sobre les possibilitats electorals de la noia de San Blas. Suma i segueix.

Potser la mediacràcia de Felipe González és només l’avantsala d’un altre mot, particularment més cru: la tanomediacràcia, la mort de la televisió per sobredosi d’estupidesa.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.