L’empresa editora d’El Mundo té un forat de 400 milions d’euros. I el consorci al que pertany El País deu als bancs la mòdica quantitat de 2.500 milions. Grupo Zeta arrossega un deute de més de 100 milions, xifra satisfactòria perquè fa uns anys, quan va començar la profunda reestructuració, eren 200. Godó també té un forat –perfectament controlat– de més de 100 milions. El nou editor d’El Punt Avui es va fer càrrec de 10 milions de deute, el que li va costar la propietat de la capçalera al seu editor fundador –millor no parlar de les finances de l’antic Avui. Al gratuït 20 Minutos les pèrdues acumulades dels últims cinc anys superen la quinzena de milions. Público, Qué, ADN o Metro van sumar pèrdues superiors als 200 milions d’euros poc abans de la seva extinció…
La llista podria continuar inacabable i tan llarga com la dels mitjans de comunicació existents. Hi ha alguna empresa editora sense forat financer? Per què tenir pèrdues recurrents és una constant en els mitjans de comunicació? I per què no es posa fre o seny a aquesta situació? Una conclusió: la crisi no ho explica tot.
L’elasticitat financera de les empreses editores és digna d’estudi i proposo que algú actualitzi una tesina en profunditat per conèixer les claus d’aquesta longevitat forçada o mala salut de ferro. Fora del sector, les empreses que tenen un passiu superior al seu actiu es veuen obligades a tancar sense més contemplacions; les que deuen molt més del que poden pagar són liquidades pels seus creditors, normalment financers. Però en el món dels mèdia, els números vermells semblen naturals i són només una modesta variable a tenir en compte en la viabilitat d’un determinat mitjà de comunicació, i no és ni de bon tros la variable més rellevant.
Associar, doncs, números i periòdics sembla un oxímoron. I lluny de trobar solucions, i malgrat els escenaris adversos, el sector s’entesta en fixar estructures deficitàries engrandint una bombolla financera de deute que creix i creix fins que es fa tan insuportable que es desferma. O la desfermen. Així doncs, i a tall irònic, una de les possibles solucions seria introduir una mica de sentit comú alhora de plantejar projectes o estructures informatives. Amb la conseqüència lògica que molts dels projectes no veurien la llum, evidentment. El que sorprèn a aquestes alçades del joc és que les editores s’encaparrin en gastar més del que ingressen.
Perquè sovint es confonen les butxaques dels dividends: si bé el guany econòmic no té per què ser el principal dividend d’un diari, la influència es cotitza menys quan la pèrdua domina. Així doncs, es podria fer un decàleg de tot allò que no s’ha de fer, una espècie de diccionari casolà ple de consells per evitar bufetades, caigudes, entrebancs i cops de puny, i que es podria dir el Mediaseny.
Acabar amb la mala praxis és fonamental. La tendència a la sobredimensió de les plantilles i els plans de negoci amateurs o maquillats a l’espera d’un retorn econòmic que mai s’encerta fan que els comptes d’explotació dels mèdia estiguin més a l’alçada d’una quimera que d’un full d’Excel assenyat. Però res canvia, perquè el sector només aprèn a cop de garrotada i ja ni tan sols a cop de talonari, com abans. La crisi obliga les empreses editores a fer els deures de forma precipitada fent pagar justos per pecadors, deconstruint a l’estil bonzo allò que fa dos dies semblava tan necessari. Estic segur que després de la tempesta es tornaran a donar casos significatius de noves aventures empresarials on els fulls d’Excel (que ho suporten tot) tornaran a ser només un incordi per tenir callats els auditors.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
