Estem tan acostumats als panegírics sobre la comunicació i el periodisme de proximitat que correm el risc de confondre’ns seriosament sobre el particular. Per anar de cara a barraca, el periodisme i els mitjans de proximitat no són ni més necessaris ni millors –tampoc pitjors– que els que no ho són i s’adrecen a audiències més àmplies o temàtiques. Tampoc la seva feina és, així en general, imprescindible i insubstituïble. És més, alguns d’aquests mitjans són del tot prescindibles, donada la poca qualitat del seu producte, i fàcilment bescanviables per qualsevol altre.

He escrit les línies anteriors per l’embafament resultant d’escoltar i llegir sempre els mateixos discursos i articles ensucrats sobre les bondats dels mitjans de proximitat. Com que jo també n’he fet algun, d’aquests discursos, m’afegeixo com a culpable a la llista dels que han propiciat aquest excés en el consum de glucosa que, en cas de no aturar-se, ens convertirà a tots en diabètics. Quedi clar que la mateixa frase es podria escriure referida a les altres categories –qualsevol– de mitjans. Només que l’editor m’ha demanat que la reflexió se centri en la proximitat i un, fins allà on resulta possible, és de tarannà obedient.

Val a dir, d’entrada, que sempre serà necessària una marcada actitud d’autodefensa gremial en el món de la comunicació de proximitat. La tendència, de vegades explícita, d’altres implícita, al menyspreu del seu producte i dels seus professionals per part de tercers és una realitat que encara perdura i perdurarà.

Hi ha qui veu en el periodisme i els mitjans de proximitat una mena de categoria regional –per utilitzar terminologia futbolística– a anys llum de la competició d’elit més glamurosa dels autoanomenats grans mitjans de comunicació. Davant dels perdonavides un ha de reivindicar-se. Hi té tot el dret i a més a més l’obligació, clar que sí. Sota aquesta òptica s’entén perfectíssimament que, particularment des de les associacions, però també a títol individual, es reivindiqui la feina dels mitjans de proximitat en general i es defensi l’homologació del seu producte amb la resta, tant en qualitat com en transcendència. Només faltaria.

Però és necessari que aquesta reivindicació no s’utilitzi de coartada per abandonar l’autocrítica i, sobretot, no serveixi tampoc per avalar la mala praxi o el producte de baixíssima qualitat. Dit d’una altra manera, no pot ser que l’etiqueta de comunicació i periodisme de proximitat serveixi per posar la catifa vermella a productes infumables que no mereixen respecte professional i que, fet i fet, podrien deixar d’existir sense que ningú n’hagués de lamentar la pèrdua més enllà de la gent que hi treballa.

Arribat a aquest punt el lector voldria, comprensiblement, que hi afegíssim uns quants exemples i escrivíssim el nom d’algunes capçaleres impreses o digitals, o ràdios o televisions, que exemplifiquessin les afirmacions anteriors. No ens volem tant de mal ni el volem a ningú, així que ens n’abstindrem.

Ens limitarem a dir només que les amenaces que poden convertir un mitjà de proximitat en un producte que no aporta cap valor –o valor negatiu– són fonamentalment les mateixes que per a la resta. Manca d’independència econòmica, servituds polítiques o empresarials excessives, confusió del periodisme amb l’activisme, manca de professionals solvents per deixadesa o per incapacitat de poder pagar-los i models periodístics basats en el groguisme (s’adverteix aquesta tendència cada cop més en el terreny digital, que és on resulta més visible). Amb aquestes variables un ja està en condicions de jutjar i posar, per si mateix, noms i cognoms a la llista dels mitjans que perjudiquen la comunicació de proximitat en tant que utilitzen aquesta categoria per reivindicar-se com a útils i necessaris, quan en realitat només es tracta de projectes infumables.

“Quan ens limitem a cantar les lloances de la proximitat de manera generalitzada, insistentment i acrítica, perjudiquem els projectes d’aquesta tipologia que s’ho valen”

El lector pot creure legítimament que tot això només és un provocar per provocar. Hem de negar rotundament que aquesta sigui la intenció. Creguin que l’objectiu és més noble.

Perquè tot l’anterior només pretén assenyalar els riscos d’una generalització que acaba fent mal als projectes de proximitat honestos i de qualitat que són, dit sigui de passada, legió. Quan ens limitem a cantar les lloances de la proximitat de manera generalitzada, insistentment i acrítica, perjudiquem els projectes d’aquesta tipologia que s’ho valen, al mateix temps que facilitem una coartada a la corrua de projectes que, malgrat la seva pervivència, són des del punt de vista periodístic infumables i no aporten cap valor.

El corporativisme, inclòs el de proximitat, és tan necessari com perillós. La proximitat no et fa ni bo ni dolent. No defineix l’aportació del teu valor, ni la qualitat del producte. Només emmarca el teu àmbit geogràfic d’actuació i això, per si sol, no té cap mèrit ni demèrit. És només una dada. I per això són fatigoses les permanents apel·lacions a la proximitat com si aquesta fos l’abeurador de totes les virtuts. I no. Les virtuts no habiten en una qüestió abstracta i de caràcter general que anomenem “proximitat”, sinó en una de ben concreta i tangible, com és cada mitjà analitzat de manera individual.

Les grans frases que es fan servir per defensar els mitjans de comunicació (“sense mitjans no hi ha democràcia”, per exemple) acostumen a ser, en el millor dels casos, mitges veritats. Sense mitjans no hi ha democràcia? Doncs dependrà de segons quins mitjans. Perquè en alguns casos –tornem a deixar fora els exemples concrets– el treball que es fa des d’algunes capçaleres és el d’intentar destruir el marc de convivència democràtica.

Doncs això mateix ho podem aplicar a la proximitat. El ciutadà es perdria alguna cosa si d’avui per demà desapareguessin tots els mitjans de proximitat? Doncs dependria d’on visqués aquesta persona. En molts casos les llàgrimes estarien justificades i en d’altres, en canvi, potser haurien de celebrar-ho.

Josep Martí Blanch, periodista.

Article publicat al número d’hivern 2021-2022 de la revista Comunicació 21.