La venda de NacióDigital a l’empresa Novapress Edicions, que es va fer càrrec dels diaris de Sabadell (2018) i Terrassa (febrer de 2021), i la publicació a Comunicació 21 de l’entrevista amb Joan Vall Clara sobre els canvis a El Punt Avui i les seves reflexions oportunes sobre l’estat i les perspectives del sector, m’han portat a buscar algunes xifres i escriure algunes consideracions, que exposo aquí.

En primer lloc, cal reafirmar una evidència ja coneguda: la premsa en paper segueix perdent pistonada a marxes forçades. Si mirem les dades de difusió, això passa sobretot entre els diaris més “grans”, mentre que els d’abast nacional modestos resisteixen millor, i les publicacions locals també. Per a l’any 2021, l’OJD dona la xifra de 67.000 exemplars diaris per a El País en el conjunt de l’Estat, a punt ja de ser atrapat pels 64.000 de La Vanguardia, i a més distància els 49.000 de l’ABC, els 40.000 d’El Mundo i la suma de capçaleres d’El Periódico per sota de 30.000. En la mitjana de l’any 2021, El Punt Avui (14.500) i Ara (13.000) aguanten molt millor el tipus, tot i unes xifres de difusió històricament sempre per sota dels editors de diaris d’abast estatal i dels dos grans referents de la premsa de Catalunya.

Completo l’evidència resumint algunes dades econòmiques de l’exercici 2020, rotundament afectat per la pandèmica de la covid-19 en el cas dels diaris de paper. D’acord amb els seus comptes oficials, l’editora de La Vanguardia va baixar dels 86,1 milions d’euros d’ingressos l’any 2019 a 69,3 milions el 2020 (i unes pèrdues finals de 4 milions). El primer diari generalista d’Espanya, El País, va reduir la facturació de 129,7 milions (2019) a 98,4 i unes pèrdues de 10 milions l’any 2020. Ambdós van aguantar sense grans retallades a les plantilles: el de Barcelona tenia 236 persones contractades aquest any, per 396 el diari de Madrid.

Pel que fa a la resta d’empreses editores –catalanes i espanyoles– van ingressar per sota dels 50 milions, menys les de l’ABC (52 milions) i El Mundo (48 milions). La d’El Periódico de Catalunya 30,8 milions i unes pèrdues de 9,5 (contra uns ingressos de 45,3 milions l’any anterior), la de l’Ara 12,4 milions i unes pèrdues de més de 2 milions (l’any 2019 havia facturat 13,1 milions) i l’editora d’El Punt Avui va ingressar 11,4 milions i sense pèrdues, però amb una reducció significativa des dels 14,6 milions d’ingressos de l’any anterior. Sempre segons els comptes oficials, el diari editat a Girona va reduir personal de 160 a 138 persones, mentre que l’Ara quasi va mantenir tota la plantilla, amb 132 persones. Tots dos, a escassa distància de la xifra d’El Periódico (154 persones l’any 2020).

Es tracta d’un panorama manifestament negre per a les empreses editores tradicionals; és a dir, les que mantenen el producte periodístic en paper, tot i els esforços que fan per progressar adequadament en el medi internet, amb les aplicacions, webs i accessos des de xarxes socials que els proveeixen d’audiència digital. I és molt negre, sobretot, perquè mentre les vendes d’exemplars i la publicitat en paper segueixen degradant-se, els ingressos digitals no pugen ni de bon tros com per a poder reemplaçar-los.

“Portem 15 anys de batalla per la supervivència de les empreses periodístiques, i més de pressa o més a poc a poc s’han de produir els canvis, i evidentment hi haurà baixes”

La publicitat digital se l’han de repartir amb molts més pretendents que en l’era de l’hegemonia del paper. Sobretot perquè hi ha els monstres d’internet que devoren ja la major part dels pressupostos publicitaris digitals de les empreses anunciants (Google, Facebook i cada cop més Amazon) i amb prou feines deixen les molles als editors. Però també els la disputen la plèiade de xarxes socials, plataformes musicals, serveis d’intercanvi de vídeos i tota mena de serveis que es van afegint a la llarga cua de candidats al finançament amb publicitat.

Pel que fa a les subscripcions, l’aspiració universal dels editors en totes les enquestes del gremi dels anys 2020 i 2021 amb la seva apel·lació que la informació s’ha de pagar, el panorama no és més favorable. Com ja he assenyalat en anteriors articles, la disposició dels lectors a pagar per un mitjà informatiu digital és molt baixa arreu, també en els països més favorables (els nòrdics i els Estats Units), i en tot cas parlem d’una o dues subscripcions per persona. Per això, els murs de pagament que han anant bastint la major part dels editors hauran de fer-se molt més porosos per no davallar en els indicadors d’audiència mensual i diària que han de justificar la seva participació en la batalla publicitària.

I un altre cop unes dades de suport. Entre els editors tradicionals, El País afirma tenir més de 140.000 subscriptors només per al servei digital, La Vanguardia diu que ha superat els 60.000, i a la resta d’editors les coses no els van millor. Tenint en compte el preu al qual ofereixen l’accés al servei, crec que aquesta és una via que progressarà amb resultats magres, molt lentament (si ho fa), i no s’acostaran ja mai a les xifres de vendes que havien tingut en paper: 200.000 exemplars diaris La Vanguardia i més de 400.000 El País, en els seus millors anys.

Ara bé, en el cas que tots els subscriptors paguin la tarifa mensual (absolutament teòric, certament, ateses les ofertes promocionals que fan) estem parlant d’un màxim de 17 milions i 7 milions d’ingressos anuals respectivament per aquest concepte. Els lectors del paper, atesa la difusió que tenen, els genera encara al voltant de 40 milions l’any (d’aquí cal detreure les despeses de paper, impressió i distribució). Per la qual cosa, la rendibilitat superior respecte al servei digital s’aguanta encara molt per la confiança de la publicitat, a més del pagament dels usuaris, que va a la baixa.

Aquesta és la perspectiva que tenim al davant per al negoci de la informació escrita. Una rendibilitat molt escassa per a la majoria dels editors, per la qual cosa han de fer mans i mànigues per a mantenir la viabilitat de les empreses, i sobreviuran els que adoptin les mesures adequades en el moment adequat, sense sacrificar el servei ni perjudicar la credibilitat i reputació de la marca. Però mentrestant, internet s’omple de rivals que els obliguen a revisar de forma constant les estratègies davant els successius fiascos. Ara estem amb les subscripcions, i la batalla perquè els gegants d’internet els remunerin també, a la vista dels escassos ingressos publicitaris, i també la de buscar adreçar-se a l’espai comunicatiu “espanyol” i no al català, on es va desenvolupar (el cas de La Vanguardia). Però no hi ha cap certesa que funcioni, a la vista dels números i la quantitat de mitjans (un estudi recent de la Universitat de Navarra parlava de prop de 3.000 mitjans informatius digitals a Espanya).

Per això es parla tant de fusions, absorcions, ajuts i altres accions per a fer viable el paisatge informatiu, tant a Catalunya com a Espanya, sobretot amb la idea de reduir la competència. Però la crua realitat és que són pocs els mitjans digitals que presenten els comptes sanejats. Algun (el cas d’elDiario.es) per la seva capacitat de generar la complicitat amb la seva comunitat de lectors/es: 9,7 milions d’ingressos i 1,6 milions de benefici l’any 2020, amb un centenar de persones en nòmina (6,9 milions el 2019) i per damunt dels 60.000 subscriptors/membres del projecte. Altres, amb una eficàcia econòmica i comercial sorprenent: a Espanya, elconfidencial.com amb els quasi 20 milions de facturació i més de 4 milions de benefici l’any 2020, amb més de 150 persones empleades, i El Español amb 11 milions d’ingressos i un benefici declarat proper al milió d’euros el 2020 i poc més de 100 persones empleades. I a Catalunya cal destacar el cas de l’editora d’ElNacional.cat, que el mateix exercici ingressà 3,6 milions amb un benefici comptable de 0,3 milions i una plantilla de 41 persones.

Aquests casos, i algun altre, són els pocs serveis informatius digitals que despunten i lideren els rànquings d’audiència elaborats amb indicadors poc útils més enllà del màrqueting, sobretot el d’usuaris únics mensuals. La resta malden per sobreviure en el medi internet, altament ocupat pels editors tradicionals i els nascuts digitals, i amb l’amenaça de noves formes de consum informatiu que vindran de propostes de serveis que integraran l’accés a les notícies i altres continguts periodístics en paquets comercials que encara no imaginem prou bé, però arribaran.

Els grans jugadors mundials d’internet van arribar pràcticament alhora que es produïa el millor moment de la premsa i la resta dels mitjans tradicionals, en termes d’audiència i ingressos (a Catalunya i Espanya, fou l’any 2007). Portem, per tant, ja 15 anys de batalla per la supervivència de les empreses periodístiques, i més de pressa o més a poc a poc s’han de produir els canvis, i evidentment hi haurà baixes. Per això, el més important serà arribar a estabilitzar la proposta comunicativa pròpia del país, sabedors que de fora vindran empreses molt potents, com han fet amb la música i l’audiovisual. I això s’ha de fer amb les decisions empresarials adequades, però també amb polítiques públiques adequades en cada moment.

Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra.