Estàs fent una recerca per escriure un article sobre el periodisme científic català i consultes diferents diaris catalans de fa uns anys. Malgrat que no es la primera vegada que els mires, et sobta –una vegada més– el tractament gràfic dels periòdics de fa tan sols unes dècades. Observes aquelles tres o quatre columnes de text tan dens, que ara et semblen impossibles de llegir. Inevitablement contrastes aquelles publicacions amb algunes capçaleres d’ara, on la imatge té molta importància i on la foto ocupa gran part –o tota– la portada.

Repasses mentalment les fotografies que algú va qualificar com a “imatges tatuatge”. Fotos com la del Ché, que tantes camisetes ha vestit, les faldilles amunt de la Marilyn o la primera empremta a la lluna. Però també aquelles que t’han impactat més… com la nena vietnamita corrent pel mig d’una carretera, amb gran part del cos cremat pel napalm.

També les fotos manipulades, com La mort d’un milicià de Robert Capa, que ara diuen que és un muntatge; o la foto del petó de l’Hotel de Ville de Robert Doisneau, que aquesta sí que era una escenificació amb una parella contractada pel fotògraf. Recreació o manipulació? Et vénen a la ment les paraules de la Susan Sondag: “Les fotografies, que grapegen l’escala del món, són al seu torn reduïdes, ampliades, retallades, retocades, manipulades, trucades”.

Però si hi ha una foto que et captiva aquesta és, sens dubte, una foto de Català-Roca: Aixafem el feixisme. Sí, aquesta foto és la teva imatge tatuatge preferida. Millor dit: la teva bandera. Una bandera que encara té sentit, 75 anys desprès del clic de l’autor.

Finalment, sense trobar el que buscaves en els diaris consultats, surts de la Biblioteca de Catalunya. Una vegada més penses que aquell bar l’haurien de treure del pati. Es nota que ha arribat l’estiu, els turistes omplen les terrasses i els carrers del centre.

Entres al bar de les Rambles, on has quedat amb el Lluís, mires la clientela, i penses com ha canviat aquell cafè. Sembla que t’has endut alguna cosa de la nostàlgia de la Biblioteca. Saludes i li comentes el que venies pensant sobre la importància de la fotografia en els diaris.

–Tanta foto, tanta foto… Però curiosament la precarietat ens ha dut a la paradoxa que alguns diaris no tenen cap fotògraf en plantilla.

Amb el Lluís sempre esteu discutint, però aquesta vegada l’ha clavada. Recordes la vostra discussió sobre si cal anomenar-los periodistes gràfics o fotògrafs… però no vols tornar al tema.

–En les publicacions digitals la presència de les fotos augmenta considerablement –li comentes.

–Sí –et diu– una foto val més que mil paraules.

–El tòpic de sempre! –exclames.

–Bé, doncs nou-centes… –riu–. A la Fiscalia de Barcelona sí que li sembla que una foto val més que mil paraules, ha demanat a més d’una dotzena de mitjans de comunicació que lliurin (en 48 hores) les fotografies i els enregistraments del bloqueig al Parlament de la Ciutadella.

–Sí, sembla que volen arribar fins el final –li dius.

–Són una casta, són intocables… –avui, el Lluís, està de mala lluna, penses.

A fora, els turistes desborden les Rambles.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.