Les cròniques del periodista badaloní Enric Juliana a La Vanguardia són antològiques. Narrar l’actualitat política citant grans passatges de la història militar amb encertats paral·lelismes i analogies, li permet publicar articles com El general invierno que aquest cronista va llegir el passat divendres i que arriba al súmmum de la perfecció, com si es tractés d’una brillant peça d’orfebreria amb regust italià. En conseqüència, haig de dir, sense temor a equivocar-me, que en Juliana és el millor analista polític que hi ha a Madrid. I suposo que més d’un em dirà: i ara te n’assabentes?

Com els bons perfums, les cròniques d’en Juliana tenen unes dosis exactes i unes combinacions precises. Domina el marc històric passat i actual; coneix el context, l’entrellaça, el qüestiona, l’exemplifica i ho bat tot amb la pressió i la intensitat que convé, destil·lant lucidesa intel·lectual amb una dosi de cinisme; no massa, però suficient per no esquitxar l’elegància de la seva prosa que, com un estilet, esquinça el paper del fet escrutat sense pietat però amb estil. Perquè es pot estar d’acord o no amb el seu anàlisi —sigui manipulat, traïdor o honest segons el punt de vista—, però la construcció del mateix sempre es fa amb estil.

Sovint no explica els fets, però tampoc els amaga, més aviat els suggereix a través d’unes línies amb doble sentit. Deixa volar la imaginació com un veterà escriptor que, des de la seva estimada Toscana, reuneix saviesa que comparteix, però amb la sensació que sempre es guarda un pessic per si mateix. Una fracció que acostuma a ser valuosa i que segur que és la llavor de la pròxima crònica. En Juliana dóna la impressió que escriu menys del que sap i que es guarda més del que diu, sempre amb calculada distància, necessària per codificar el poder a Madrid, entendre la seva cort i conviure-hi sense caure en les seves trampes palatines. I d’això se’n diu mestria.

En un moment on abunden els analistes polítics de pacotilla que escriuen el que no pensen, o no pensen el que escriuen, convé recordar el mestre Juliana. Cal que el gremi imposi rigor, qualitat i visió, i que expulsi de les pàgines impreses els que s’atreveixen a asseverar sense raonar ni saber, i —el que és pitjor encara— sense voler saber; els que opinen de tot i de tots, sempre, de nit i de dia; per terra, mar i aire; d’esquerra a dreta. Ja és hora de construir un mur impermeable contra la ignorància impresa i recuperar el valor de les anàlisis ben construïdes i ben escrites —treballades, en definitiva— que transmeten un innegable amor pel periodisme de qualitat, reflexiu i seré.

Amb mestres com Juliana, el paper no pot morir mai, perquè justament aquestes cròniques necessiten ser llegides amb l’aroma i el tacte d’allò insubstituïble que dóna el propi paper. Cròniques que ens porten a les arrels del periodisme clàssic, el mateix que no hauríem d’haver abandonat fa tant de temps i que ara més que mai se’ns fa tant urgent recuperar.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.