
Així doncs, sense demanar permís, els centelleigs es van difuminant enmig d’un color negre vermellós. I acaben essent reflexos d’allò que podia ser i no va ser, per donar pas a simples records que només podran ser rescatats de l’oblit a través d’alguna hemeroteca digital.
Arribats a aquest punt, a algú li pot sorprendre la inexistència de bones notícies en el panorama comunicatiu. Potser continuar existint ja és una bona notícia en si mateixa… Mal assumpte. Les guerres de resistència no acostumen a portar res de bo, però no hi ha més remei.
Resistir a l’espera d’un cicle millor es presenta insuficient i un pèl ingenu; cal doncs, entendre –per actuar en conseqüència– que la nostra indústria comunicativa s’està redimensionant, fent-se més petita –això tothom ho entén–, però de forma irreversible –això no tant. La desaparició de mitjans no és el problema, sinó el símptoma que alguna cosa no rutlla bé entre les parets de la casa comunicativa. Ni ara enmig de l’escassetat, ni abans en plena abundància.
La crisi és misèria però també canvi, i per tant, oportunitats, diuen els més optimistes. Depèn com es miri, fins i tot, les crisis són autèntiques escoles pragmàtiques on els professionals que se’n surten –o que ho intenten– aprenen el triple i poden experimentar en carn pròpia dels fracassos i, per tant, acumular experiència vital per al futur. Qui sobrevisqui en sortirà enfortit, és indubtable, però primer s’ha de passar el mal tràngol de sobreviure.
Vist així, la crisi –inevitable i necessària– no hauria de ser tan dolenta. Però ho és perquè, malauradament, el curt termini (avui, demà passat) marca la diferència. I sense diners a la butxaca, al banc o sota el matalàs, la vida no és fàcil. Parlar de ‘perspectives de futur’ en aquest context sembla una frivolitat: és la perspectiva, estúpid! I aquesta avui és molt negre.
En fi, algú haurà de reclamar drets d’autor en nom de la Mercè Rodoreda. Molt em temo que hi haurà nous miralls trencats.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.


