Durant els darrers anys, els observadors acadèmics de la premsa, les patronals i associacions de premsa, i els gurus del màrqueting, i alguns dels seus membres intenten diagnosticar la contínua disminució de les xifres de circulació dels diaris (sobretot) i la premsa en general, i és just dir que recentment sembla que han arribat a un consens: el sector està molt malalt, gairebé moribund. Cap laboratori, ni el dels estudiosos, troba la vacuna que aturi el que sembla imparable.
Les xifres descriuen que la problemàtica no rau només al quiosc. El percentatge d’habitatges que es subscriuen als diaris ha mostrat descensos anuals successius durant la darrera dècada. A The Vanishing Newspaper, un llibre del 2004, el professor de periodisme de la Universitat de Carolina del Nord, Philip Meyer, ja posava una data sobre la desaparició imminent de la premsa diària. La indústria, escrivia, “es quedarà sense lectors de diaris a finals del primer trimestre del 2043”.
Meyer no és l’únic a predir la fi dels diaris, tot i que només ell ha assignat una data per a la desaparició. Segurament no hi ha cap país que s’hagi escapat de la difusió d’obituaris per a la premsa. Evidentment, a Catalunya, tampoc.
Tot i que en un primer moment els portaveus de la indústria varen respondre a aquestes prediccions terribles, encara que erudites, amb udols i gemecs de burla i negació, els fets encara coincideixen amb els estudiosos. Des del 2005 llegim informes que certifiquen que el nombre de lectors ha caigut lentament, i de manera segura. Ara el pendent fa vertigen.
A El Butlletí que setmanalment edita l’associació AMIC, podíem llegir abans de Nadal les xifres de l’informe nord-americà ABC on es denunciaven quantitats esbiaixades de la davallada de vendes de la premsa, uns “ajustaments” que van provocar l’anomenat escàndol de circulació als diaris de Dallas, Chicago, Nova York i Los Angeles. Naturalment, l’autentificació de les xifres va causar una enorme preocupació. La realitat era molt pitjor del que es podia imaginar ningú. Alguns dels 1.456 diaris estatunidencs van registrar pèrdues de circulació tan elevades com el 9%, i només un terç va mostrar guanys, sempre modestos.
Quan els diaris de pagament encara no s’havien adonat que estaven tocats per la vareta d’un bruixot, la premsa gratuïta esclatava arreu i oferia unes xifres de circulació elevadíssimes. Aquí vam arribar a tenir quatre capçaleres, 20minutos, Què!, Metro i Adn; només sobreviu la primera. Ni cal dir que la defensa dels editors de la premsa tradicional va consistir en un atac furibund contra els atrevits editors d’exemplars regalats. A Catalunya, per exemple, l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal va cometre el gravíssim error de posar-se de cul amb els editors de premsa de proximitat gratuïta (ben diferent a les guies de reclam, que també n’hi havia moltes), provocant el naixement d’una nova associació d’editors, l’ACPG (avui AMIC).
L’any 2016, Arturo Gómez Quijano, professor de Periodisme de la Universitat Complutense de Madrid, pregonava que “la premsa gratuïta és un model que funciona”. Se’n feia ressò també El Butlletí de l’AMIC, on s’escrivia, en resum, que Gómez Quijano, era autor del treball La premsa més cara del món, la història dels diaris gratuïts a Espanya. “Els grans diaris de pagament han mirat més per les elits que per als lectors”, explicava; segons els seus càlculs, a més, “són gratuïts en un 87%”.
El professor Gómez Quijano va escriure La premsa més cara del món perquè els diaris gratuïts es varen vendre a uns preus totalment desorbitats, que no tenien cap sentit amb els comptes de resultats de les empreses. Recordem la compra per part de Vocento del diari Què! per uns 150 milions d’euros, no hi havia cap sentit econòmic excepte “protegir” uns diaris regionals de pagament que facturaven 1.100 milions en publicitat. Va ser tot un parapet perquè, quan calia negociar publicitat a Múrcia o a Burgos, per citar dues ciutats, s’oferia la dels gratuïts i la de pagament, conjuntament. “Així no tinc un enemic ficat a casa”, pensaven.
En el llibre esmentat s’explica que els mitjans de pagament atribuïen fins i tot a la premsa gratuïta algunes de les seves pròpies decisions com, diguem-ne, regalar paelles… I quantes coses més, al menys a casa nostra!
Els diaris de pagament tenen quatre ingressos i els gratuïts un de sol, per això és un model més feble i menys rendible. D’aquí que els generalistes gratuïts van entrar progressivament en recessió. A les grans ciutats, les pèrdues de circulació als diaris del metro reflectien diversos factors, entre els quals destaca una fragmentació dels gustos en el consum de notícies, especialment entre els joves de 18 a 35 anys, els hàbits i actituds dels quals són extremadament importants per als anunciants, perquè es troben en l’etapa de la vida en què les compres clau són importants i és quan prenen decisions. La disminució de la publicitat fou un factor decisiu per a la caiguda espectacular de la premsa gratuïta, de la que avui en queda com a testimoni 20minutos. La bombolla immobiliària va tenir un gran efecte publicitari, però va explotar.
La saviesa que predominava en els cercles de premsa fa deu anys era que els joves es casaven, tenien fills i compraven cases a una edat més tardana, i que quan els nens s’instal·lessin, es subscriurien als diaris. La revista Tuned Out parlava fa deu anys sobre els optimistes, convençuts que els vells diaris no moririen mai, només passarien a internet, i els estudis de consum publicats el 2012 a Nord-Amèrica aparentment donaven suport a la seva esperança.
“El web, cada vegada és més clar, s’està convertint en el futur del periodisme”, van predir els antics personatges de la indústria Tom Rosenstiel i Bill Kovach en un comentari a l’informe del 2005 del Pew Research Center for the People and the Press.
Si bé ara els diaris de pagament estan pràcticament tots fallits i en pèrdues, però mantenint possibilitats de negoci, hi ha digitals guanyant diners
Un futur amb un gran problema. Malgrat diversos experiments prometedors, ningú encara ha trobat la manera de “monetitzar” l’entrega de notícies a internet. Un motiu podria ser que la publicació a internet s’assembla més a la ràdio que a la producció de diaris, un negoci de fabricació, i com la ràdio, les publicacions web són més barates d’establir.
Els informes d’estudiosos preocupats pel futur de la premsa no diferencien entre lectors que cauen perquè s’han tornat cínics o indiferents a la vida pública, i els que es distancien perquè desconfien dels mitjans. Tampoc, en termes generals, els estudis consideren que “el periodisme de l’afirmació” podria potenciar, en lloc de soscavar, la circulació.
Un informe de Pew Center, per exemple, agrupa la indiferència davant les notícies polítiques amb la sospita de les seves fonts. “En més de tres a un (73%-21%)”, va trobar l’enquesta de Pew, “el públic considera que els mitjans “sovint estan influenciats per persones i organitzacions poderoses”… El percentatge de lectors que podrien creure la major part del que llegeixen al “seu” diari és a la baixa des del 2004, fa pràcticament 20 anys! Ara bé, entenc que aquestes troballes podrien apuntar tan fàcilment a la consciència política com a l’apatia.
Mirant endavant descobrim que, si bé ara els diaris de pagament estan pràcticament tots fallits i en pèrdues, però mantenint possibilitats de negoci, hi ha digitals guanyant diners. Ens podem preguntar si la premsa és, encara, més que un negoci. Si hi ha afers d’influència, de posicions, de tauler d’escacs…
Mirant enllà ens fixem més en internet. Recupero el professor Arturo Gómez Quijano en una entrevista que li feia el 2016 Mirentxu Mariño per a 20minutos: “Internet es carrega l’escassetat que hi ha al paper. Si vols posar una notícia a La Corunya, vas a La Voz de Galicia i ja està fet, però a internet no és així. Vas a la versió digital i no té el mateix efecte, perquè hi ha una abundància tremenda. La profusió fa que el preu sigui baixíssim, hi ha una fragmentació enorme de les audiències i una multiplicitat de canals. Avui la informació no val res, ningú no està disposat a pagar per ella; sí pel criteri, opinió, anàlisi, profunditat i singularitats en nínxols. La informació ens arriba per qualsevol lloc, de manera que el canvi no és només de model de negoci, també de models de treball, contractació i de relacions socials. Ningú sap ben bé què fer. És ben clar que els ingressos de paper no passen a internet”.
El demà no tinc dubte que donarà la raó als optimistes que diuen que els vells diaris no moriran mai, encara que només estiguin a internet, i els estudis recents de consum aparentment donen suport a la seva esperança. Segur que Philip Meyer no l’encerta: més enllà de 2043 hi haurà premsa de paper. Amb quins continguts ja no ho sé. El més segur, però, és que la premsa de proximitat no compartirà el mateix cabàs. D’aquí que els grans mitjans generalistes intentin copiar el model, maldestrament, això sí.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
