Sorpresa generalitzada després de la lectura de la convocatòria de les subvencions a entitats i organitzacions de la comunicació. Pràcticament igual que fa dos anys, amb uns irrisoris 50.000 euros més. Descol·locació general entre els mitjans associats a les associacions de comunicació catalanes que, de moment, no s’han pronunciat públicament. Saben que la Secretaria de Comunicació del Govern treballa per ajudar a fer front contra la crisi brutal del coronavirus i jo mateix estic convençut que es vol aconseguir aflorar la línia de projectes per a empreses. Però, de moment, el cop de pal no els hi treu ningú, perquè continua la incertesa, els pocs recursos i la poca atenció de les institucions. Totes. I són molts els que creuen que aquest és, en poques paraules, l’horitzó en què el periodisme de proximitat continuarà movent-se a Catalunya. Els mitjans són ara un castell de cartes; si cau la primera, quantes n’arrossegarà?
La imatge que es desprèn de les consideracions expressades pels diferents col·lectius en comunicats públics dirigits als polítics i a la ciutadania està plena d’ombres i qüestions crítiques. No tremolen les cames a un grup de mitjans determinat, sinó a tots: premsa de pagament i gratuïta, premsa digital, món audiovisual. Fins fa quatre dies el patiment dels mitjans en paper sobresortia per damunt dels altres; ara és comú al món digital l’horitzó del qual podia semblar optimista. Només podia, però. Avui, igual que els germans amb lletra impresa, el periodisme digital “nadiu” no connectat a diaris impresos o a emissores de ràdio i televisió, té davant seu la foscor.
El que llegeixo dona testimoni que aquells que fan seriosament informació a la xarxa tenen la incertesa com a company. Si és empresari, lluita amb els comptes que no quadren per publicitat insuficient i amb la por de les causes que puguin derivar dels empleats si els contractes no estan prou “blindats”. Si depèn d’una banda, gaudeix de l’aventura d’una feina que, quan satisfà, no té res a envejar als altres diaris, al contrari. De l’altra, està tan lligat a les fluctuacions del mercat que trobar-se al carrer amb una mà davant i l’altra al darrere pot ser un fet en un tres i no res. En definitiva, els editors d’edicions en línia que en confiança hem estat contactant els darrers dies coincideixen en el fet que estan sols, volen que les administracions dialoguin amb ells i junts plantegin el futur i, de manera clara, exigeixen que les lleis finalment protegeixin de veritat –i amb fermesa, com es demana des de la Comissió Europea– els mitjans locals.
La Covid-19 s’ha sumat bàrbarament a la crisi econòmica que arrosseguen els mitjans des del 2008. És sabut que els mitjans locals han aguantat més bé que els generalistes totes les embranzides de les tempestes, però també es reconeix que la feblesa de la seva mida els fa molt vulnerables, amb la soga al coll, no troben qui els despengi, ni tan sols qui els comprengui, factor encara més trist i dolorós.
Veritablement, les dificultats econòmiques són ara el principal problema dels mitjans de proximitat. La Covid-19 i la falta de suport institucional (i publicitari!) són dues condicions que produeixen una absoluta manca de perspectiva econòmica. I aquí rau un perill més, la problemàtica econòmica ens pot portar a un problema de llibertat de premsa, per quan un mitjà feble és un mitjà fàcilment accessible per poders econòmics i locals, sobretot quan més petit és el seu àmbit.
Si els polítics (són ells que són al capdavant de la UE, dels governs d’Espanya i Catalunya, de les diputacions i dels ajuntaments) no dialoguen amb els propietaris de mitjans de proximitat i coneixen a fons la seva problemàtica –ben diferenciada dels mitjans generalistes, la gran majoria en mans de poders fàctics– el sector està condemnat a un subdesenvolupament per la impossibilitat de créixer econòmicament: una condició que comporta la impossibilitat d’invertir, qüestió també vital per a la subsistència i acostament als futurs nous models de negoci. En definitiva, amb els polítics cecs i submisos amb els grans mitjans, donant quasi l’esquena als locals, sense prou ingressos publicitaris pagats dignament, i sense un mercat competitiu real entre els mitjans, no hi haurà cap desenvolupament ni incentiu per als millors.
Denuncio que hi ha una manca desconsiderada i ignominiosa del reconeixement per part de les institucions del treball fonamental realitzat al territori pel món de la comunicació local. Aquesta manca d’atenció es tradueix en un tractament desigual en comparació amb la informació i la inèrcia tradicionals davant el desequilibri en el camp dels recursos publicitaris, desequilibri que ajuden a mantenir sobre manera els mateixos organismes oficials i les centrals de mitjans, que també tenen gran part de culpa –i no pas per desconeixement, que continua essent una excusa fàcil–. Continua, a més, la falta de transparència i claredat de les normes sobre publicació d’anuncis, que semblen fetes en exclusiva per a un sol departament de l’administració mentre tots els altres fan i desfan a lliure albir.
Juntament amb l’aspecte econòmic, queda per destacar la “competència deslleial” de mitjans de comunicació de l’administració local i de facilitats per a aquells que inverteixen en aquesta mena de publicacions en competència il·lícita amb els empresaris de mitjans privats, tot plegat en una clara desprotecció tot i les advertències del Parlament de Catalunya. Hi ha editors de proximitat que encara es troben en una situació més kafkiana (i denunciable): alguns ajuntaments encara no han entès la importància de la publicitat als mitjans locals i, per tant, intenten transmetre publicitat de notícies amb pseudo comunicats de premsa. Incorrecte i contra la llei. I es neguen a pagar la publicitat. Malauradament, editors petits de nuclis poc habitats publiquen aquests articles publicitaris, perjudicant-se ells mateixos i al col·lectiu. Potser negar-s’hi fora pitjor?
Rellegint els comunicats fets públics per les diferents associacions de mitjans de proximitat, hom també té la percepció que la debilitat estructural d’aquest sector és comú ara mateix a premsa, ràdio i televisió. Hi ha propietaris de mitjans els quals comenten que les dificultats també sorgeixen des del mateix món de la informació digital, la més moderna, on l’abundància provoca la pèrdua de valor econòmic del contingut de qualitat, factor que la Covid-19 ha posat endemés en relleu. A tot plegat s’hi sumen les fortes dificultats dels mitjans per accedir a un crèdit. És impossible obtenir cap mena de finançament sense aportar garanties. Quines? Si hom no sap ni quan cobrarà la subvenció que li pertoca per llei!
Darrera part d’aquest article. No vull passar per alt que, paradoxalment, cada vegada més es reconeix la tasca dels mitjans locals. Poso l’exemple més recent: els Estats Units, tot i que en els darrers mesos aquesta preocupació s’ha palesat obertament a França, la Gran Bretanya i Itàlia. El Butlletí de l’AMIC diu aquesta setmana que The New York Times anima els seus lectors a subscriure’s a diaris locals. Com si aquí La Vanguardia recomanés als seus lectors que se subscriguin a la premsa de proximitat. Certament, una de les derives que més preocupa als EUA en relació amb la premsa és la desaparició de diaris que narren l’actualitat més propera, la premsa local. Això –diu el gran diari– condueix a la creació de deserts informatius en els quals el control al poder es redueix, entre altres conseqüències. En aquest context, The New York Times ha llançat una campanya precisament orientada a què els seus lectors se subscriguin als periòdics locals per sostenir-los. Gran idea que mereix exportar-se.
Acabo. El crit dels amos dels mitjans de proximitat se sustenta curiosament en l’argumentació que fa la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat per “justificar” els ajuts: “El Govern de la Generalitat dona suport a aquest sector recolzant els mitjans de comunicació catalans, per tal de garantir la seva continuïtat i la del seu important paper com a garants del dret a la informació de tots els ciutadans i la consolidació de la identitat nacional del país”. Animo a entendre-ho, primer, i complir-ho després atenent a més a més les circumstàncies especials derivades del coronavirus. No ofeguem els mitjans de proximitat, donem-los-hi l’aire que necessiten (i necessita la societat per tenir-los). Dono un vot de confiança al secretari general, Antoni Molons, perquè entenc que (vist el que queda escrit) no ho té gens fàcil.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
