En un anterior article parlava de com s’ha anat instal·lant la banalitat nacionalista espanyola dins de molts continguts informatius dels nostres mitjans nacionals. Després de la seva publicació, sentir dos seguits “… i a la resta d’Espanya…” al plató dels Telenotícies per explicar una notícia que afectava el nostre país; que el tall de veu seleccionat d’un usuari de la desastrosa Renfe que obre un sumari informatiu sigui en castellà; que a la ràdio es pregunti, seriosament!, sobre l’oxímoron d’una “hispanitat inclusiva”, o que per parlar d’Antoni Gaudí es faci sortir per antena un “expert” que no s’expressa en català, no es pot dir pas que siguin ni anècdotes ni casualitats.
Més enllà de quin ha de ser el paper a jugar per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb la resta de la indústria audiovisual catalana, amb qüestions que caldria poder resoldre aviat, voldria fer un apunt vinculat al rol de primer nivell que hauria de jugar, amb convenciment. I –si em permeteu dir-ho– entusiasme en la promoció de les produccions culturals en català. I per il·lustrar-ho, esmentaré dos exemples recents, diametralment diferents pel que fa al seu tractament mediàtic.
Primer. Una producció teatral espanyola, El fantasma de la ópera, ha iniciat un recorregut d’actuacions fora de Madrid i ha arribat fa unes setmanes al nostre país. Això no només va ser tema de sumari al TN, sinó que va gaudir d’una llarga peça, amb connexió en directe, el dia de la seva primera representació en un teatre barceloní. No sé si per dissimular els motius de donar un tractament tan destacat a una franquícia musical que fa bolos “por provincias”, però el fet és que s’anunciava una obra que no és la que s’hi representa, ja que el càiron de la crònica esmentava El fantasma de l’òpera. I no, el fantasma i tota a la resta d’intèrprets no canta pas en català.
Segon. Un film en català s’estrenava en un dels festivals de cinema del nostre país. El film, una molt meritòria comèdia negra que va rebre el premi al millor guió al Festival Internacional de Cinema de Comèdia de Begur, no va tenir però la visita de les càmeres de TV3. El doble motiu perquè hagués estat notícia és evident, no? De fet, només se’n va parlar breument dies després, en el tradicional bloc de les estrenes de la setmana, compartint espai informatiu amb diverses pel·lícules de procedència forana. Res més, si descomptem una entrevista a una de les seves actrius a Catalunya Ràdio, dies després de la seva estrena comercial, ja que no el trobes esmentat a cap ni un dels ja molt escassos comptes corporatius de la CCMA a les xarxes socials. Res.
La imprescindible promoció mediàtica prèvia d’una pel·lícula, molt útil per procurar, a l’avançada, que pugui tenir una bona distribució en sales, i necessària perquè després pugui passar l’exigent purga dels exhibidors en el seu primer cap de setmana de projecció, no va pas existir.
I parlem d’un film que compta amb la participació de TV3 i és en català –que no són pas termes sinònims com haurien de ser. És una pel·lícula que suma talent creatiu i productiu del conjunt dels Països Catalans. I, juntament amb la propera estrena de La invasió dels bàrbars, podria ser, per desgràcia, el darrer cas de pel·lícula en la nostra llengua on vegis junts els logos d’À Punt, IB3 i 3Cat als crèdits. Són motius diversos, però complementaris, per afirmar que hauria d’haver tingut una presència als nostres mitjans nacionals ben diferent, molt abans de la seva estrena comercial. Com? Està tot inventat. Només cal veure què fan les grans corporacions audiovisuals amb els films que comptem amb el seu segell industrial. Per què no passa a TV3? Ni que sigui “egoistament”, pensant que el film “hagi sonat abans” per quan acabi arribant a la televisió i a la plataforma 3Cat.
Periodisme no rima amb comunicació governamental
La no emissió (encara) del documental Alerta inundable apunta a una dinàmica molt preocupant: la substitució del bon periodisme –del qual tant TV3 com Catalunya Ràdio ha donat molts bons exemples– per una dinàmica informativa permeable, acomodatícia, als interessos governamentals. Parlo d’un documental que no he vist, com la immensa majoria dels qui llegiu aquest article, però que en puc apuntar amb convenciment dues coses.
Primera: no té cap sentit que a hores d’ara encara no s’hagi emès. Cap ni un. Les recents i greus inundacions que hem patit, especialment a les Terres de l’Ebre i al País Valencià, oferien un moment d’interès mediàtic immillorable per posar-lo a la graella. Oferien? Quasi millor dir-hi que ho obligaven. L’èxit d’audiència haguera estat garantit, amb un contingut d’autèntic servei públic.
Segona: si, com s’ha anat coneixent, la producció del documental ha incomodat els responsables de l’Agència Catalana de l’Aigua i, a més, un dels casos que tracta és el polèmic macroprojecte urbanístic del Pla de Ponent de Gavà, tenim un problema. Parlo d’un projecte que ha estat frenat i aturat durant dècades, gràcies a l’oposició ciutadana i ecologista, tant al carrer com als tribunals; però que la decidida implicació dels successius governs municipals ha fet que vagi avançant el ciment i el totxo al voltant de dues rieres, i pel camí acabarà de liquidar el darrer corredor biològic entre dos espais naturals de gran valor ecològic, com són el massís del Garraf i el delta del Llobregat. El denunciat entrebanc a la seva emissió projecta una ombra d’haver-se plegat a interessos polítics que TV3 no es pot permetre. No s’ho ha de permetre. I la millor manera d’esvair-la no és pas guardant-lo en un calaix mentre es prepara una versió “revisada”, sinó haver-lo emès fa dies. Quan tocava.
La banalitat que comentàvem abans rima molt bé amb la vacuïtat. Sigui dins o fora dels espais informatius o d’actualitat.
Un molt modest però obligat homenatge: Enric Canals
Fa pocs dies ens deixava Enric Canals. En diversos mitjans s’han publicat excel·lents articles que han glossat la seva llarga i fructífera trajectòria. Aquí només en voldria fer un breu apunt. El vaig conèixer força anys més tard de la seva etapa com a director de TV3, i vaig entendre –i aprendre– el com i el perquè va situar aquella naixent televisió com un referent de modernitat i de connexió íntima amb la ciutadania.
Una visió militant del periodisme com a ofici vinculat al rigor; una mirada posada en la innovació de formats i llenguatges televisius arreu del món –especialment als Estats Units–, i una desacomplexada catalanitat en la seva tasca professional. Una suma d’actitud i visió que va fer possible que el conjunt de grans professionals d’aquella primerenca TV3 –i cal sumar-hi Catalunya Ràdio– fessin realitat una oferta informativa i d’entreteniment radicalment allunyada de la “televisió antropològica” que s’esperava des de Madrid.
I afegeixo que, en un sector com el de la comunicació audiovisual, ple d’egos alguns molt desmesurats, l’Enric Canals va ser un exemple vital de bonhomia.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
‘El Decameró periodístic’ – David Centol
