L’actual entorn mediàtic és dinàmic i continua desenvolupant-se en formes noves, de vegades no anticipades, amb greus conseqüències per a la governança i la política democràtica. Els nous mitjans de comunicació han modificat radicalment el funcionament de les institucions governamentals, la manera de comunicar dels líders polítics, la manera com es contesten les eleccions i el compromís ciutadà.

Una colla de nous mitjans digitals s’han convertit en mitjans polítics amb formes de comunicació que faciliten la producció, difusió i intercanvi de contingut polític en plataformes i dins de xarxes que permeten la interacció i la col·laboració. Però també la difamació. Han evolucionat ràpidament durant les últimes dues dècades i continuen desenvolupant-se en formes noves, agressives a voltes, però destructives.

Aquests nous mitjans de comunicació tenen àmplies implicacions per al govern democràtic i les pràctiques polítiques. Han modificat radicalment els modes de funcionament de les institucions governamentals i de la comunicació dels líders polítics. Han transformat el sistema mediàtic polític i han redefinit el paper dels periodistes. Com dèiem abans, no només han redefinit la manera com es contesten les eleccions, sinó també com es comporten els ciutadans en política i els polítics en seu parlamentària.

A l’Estat, però sobretot a Madrid, l’auge dels nous mitjans de comunicació ha complicat el sistema mediàtic polític. Els mitjans llegats constituïts per institucions de mitjans massius establerts que precedeixen internet, com ara diaris, programes de ràdio i programes de notícies de televisió, conviuen amb nous mitjans que són el resultat de la innovació tecnològica. Això és bo, cert. Si bé els mitjans antics mantenen formats relativament estables, la línia de nous mitjans de comunicació, que inclou llocs web, blogs, plataformes per compartir vídeos, aplicacions digitals i mitjans socials, s’està expandint contínuament de maneres innovadores, però en una colla de casos, significativament demolidores pel que fa a l’actualitat catalana. I als mitjans de comunicació dissenyats per transmetre notícies d’interès general a una àmplia audiència, s’han sumat fonts de nínxol que poden transmetre informació directament a la ciutadania sense la intervenció de filtres editorials o institucionals.

En un moment tan delicat com l’actual, políticament i socialment parlant, l’ideal fora que els mitjans de comunicació complissin assenyadament diversos rols essencials en una societat democràtica. Com explica Aaron Smith al Pew Research Center, “l’objectiu principal dels mèdia és informar el públic, proporcionant als ciutadans la informació necessària per prendre decisions reflexives sobre el lideratge i la política. Els mitjans de comunicació actuen com a vigilants que revisen les accions del govern. Estableixen l’agenda de discussió pública dels temes i proporcionen un fòrum d’expressió política. També faciliten la construcció de la comunitat ajudant la gent a trobar causes comunes, a identificar grups cívics i a treballar per solucionar problemes socials”. Però alguna cosa no va prou bé, perquè hi ha força excepcions.

Un grup prou nombrós de nous mitjans de comunicació amplien i menystenen els papers tradicionals de la premsa en una societat democràtica i lliure. Ara bé, la majoria d’aquests nous mitjans digitals ofereixen coses positives: han augmentat molt les possibilitats que la informació política arribi fins i tot als ciutadans més desinteressats; permeten la creació de fòrums públics digitals on es poden compartir opinions obertament; han creat noves vies de compromís que permeten a la ciutadania connectar-se de noves maneres amb el govern –o governs– i contribuir al flux d’informació política…

Al mateix temps, com intento explicar, la coalició de l’auge dels nous mitjans de comunicació i de la societat posterior a la veritat suposa una situació precària que subverteix els seus aspectes beneficiosos. Sobretot sembla que hi hagi pocs controls efectius sobre la pujada de la informació falsa. Hi ha un bombardeig indecent contra el procés i l’independentisme. Substitueixen el periodisme d’investigació seriós per la cobertura d’escàndols fonamentats en falsos o esbiaixats relats, la qual cosa debilita el paper vigilant de la premsa. La posició ambigua dels mitjans de comunicació com a embocadura dels polítics fa que els periodistes siguin còmplices de la proliferació d’informació errònia i de fets defectuosos. És important reconèixer que el periodisme centralista espanyol no ha viscut mai una “època daurada” vers Catalunya, on els fets sempre prevalien i els informes responsables eren absoluts. Aquests determinats mitjans obcecats en Catalunya (o contra Catalunya) marquen una nova mínima per dins l’imperatiu democràtic d’una premsa lliure.

Com explica Shephard Media en la seva secció de notícies, “hi ha evidències que suggereixen que els nous mitjans de comunicació permeten als líders polítics fer una tasca final a la premsa ‘de vigilància’. En certa manera, la premsa ha passat de ser un vigilant a un portaveu dels polítics. Aquesta tendència s’agreuja pel fet que hi ha una porta giratòria entre determinats mitjans de comunicació i el govern. Alguns estudiosos afirmen que aquesta porta giratòria compromet l’objectivitat dels periodistes que veuen una feina governamental com la font del seu pròxim sou”.

Certament, determinats mitjans de comunicació actuen com a eix dels bracets dels líders polítics fent públiques les seves paraules i accions, fins i tot quan es qüestiona la seva notícia. Per exemple, el president nord-americà, Donald Trump, utilitza Twitter com a mecanisme per fer arribar missatges directament als seus seguidors al mateix temps que evita tant la premsa tradicional –contrastada èticament– com els polítics, inclosos els membres de la seva plantilla personal. Molts dels seus tuits tenen una notícia qüestionable, tret del fet que emanen del compte personal de mitjans socials de tot un president. No obstant això, la premsa actua com a embocadura promovent els seus tuits.

Em fixo com una interacció ximple o viciosa pot dominar diversos cicles de notícies. En una entrevista a Trump feta per Maria Bartiromo, de Fox Business Network (que llegeixo al resum setmanal de PolitiFact) el president Trump va exposar la seva raó d’utilitzar els mitjans socials per a la comunicació amb el públic i la premsa que recolza la noció dels mitjans de comunicació: “El tuit és com una màquina d’escriure: quan el poso a punt, el poses immediatament al programa. Vull dir, l’altre dia, vaig plantejar alguna cosa, dos segons després l’estic veient i sentint al vostre programa, acabada de parir… Ja ho sabeu, heu de mantenir la gent interessada. Però, les xarxes socials, sense mitjans socials, no estic segur que estaríem aquí parlant, probablement no estaria aquí parlant”.

És necessari que la ciutadania garbelli bé la informació que rep i filtri tot el que navega per la xarxa. El Social Summary Report 2019 destaca, precisament, el paper que juguen els mitjans socials en el programa de vida dels seus usuaris, concloent que ha evolucionat en poc temps. “El 98% dels consumidors digitals en xarxes socials són usuaris de mitjans de comunicació, com es mostra pràcticament en totes les demografies i mercats. Gairebé quatre de cada deu usuaris d’internet diu seguir les seves capçaleres mediàtiques preferides amb regularitat.”

Venen moments políticament delicats amb unes eleccions que esquerden la moral. El periodisme català ha d’enarborar, sisplau per força, la bandera del periodisme: la veritat. Amb ella, la dignitat, la integritat i l’enteresa, són valors que es posen a prova en la pràctica periodística. Són qualitats que –en general– es conreen a Catalunya. Que no faltin mai.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram