La crisi al sector no escampa, però muta. Com si fos la pell d’una serp que regularment muda l’epidermis per poder seguir creixent. Pocs saben, però, que les serps no es desprenen de la seva pell sinó d’una rica capa de queratina que la cobreix. Així doncs, les indústries de la comunicació afronten el seu sisè any oficial de crisi mudant capes d’epidermis que al final del procés les faran més fortes i competitives. O això diuen els manuals d’economia i els herpetòlegs (per allò de les serps).

L’any ha començat fort, amb canvis en la direcció de La Vanguardia i El Mundo. La sortida en silenci d’Antic contrasta amb el soroll de pólvora de Pedro J. Els dos cessaments són significatius, però amb lectures completament diferents, a excepció d’una dada en comú: les pèrdues en la circulació dels dos diaris són un argument suficient per canviar de director i rumb.

Marius Carol és un home de la casa i absolutament fidel al comte, però no es pot amagar la impressió que dóna de ser un director de transició. Té com a objectiu portar el vaixell cap a aigües més tranquil·les i de pas fer de pont amb Madrid donant aixopluc a l’alta classe dirigent econòmica catalana (els poquíssims grans industrials) que veuen amb neguit la deriva sobiranista. L’arraconament progressiu del cap de Política (Barbeta) és un fet, i les portades de les últimes setmanes ho il·lustren.

La sortida de Pedro J. (sense la indecent indemnització dels 20 milions d’euros) respon a un fet més simple: amb un forat de 400 milions d’euros no es pot tenir en contra a mitja classe política espanyola, catalana, andalusa, un potent sindicat en particular i fins i tot algun futbolista a qui es compara amb un déu terrenal. Pedro J. continuarà vinculat a El Mundo, fet que l’impedirà (de moment) construir un altre artilugi de destrucció massiva. El seu article setmanal (per què li diu carta?) seguirà donant guerra i permetrà que el millor Pedro J. pugui seguir sent visible i incòmode amb els poders fàctics, oblidant que ell també ha exercit com a tal i, per tant, que sovint ha estat causa i part.

Grupo Zeta, a les portes de l’enèsima reestructuració laboral (que serà dura) té la relativa tranquil·litat que El Periódico ha resistit millor la caiguda de circulació dels diaris. Les raons? Hi hauran influït les plomes televisives que, a cop de talonari, emeten un missatge que evoleciona cap a posicions moderades, benintencionades, neutres i ingènues (veurem com reaccionen els articulistes davant el conflicte laboral a la mateixa casa); també el suplement d’oci Time Out (una mica desdibuixat i amb menys personalitat que abans), haurà contribuït a frenar la caiguda que en altres rotatius ha estat més accentuada. En tot cas, Enric Hernàndez està particularment obsessionat en modernitzar la capçalera i ampliar la base de lectors al preu que sigui.

Val a dir que es detecta al sector de la premsa de pagament un increment de promocions externes (a quina ment malaltissa del departament de màrqueting d’El País se li hi ha ocorregut ficar un curs de cupcakes?). Tots coneixem al sector el cost i l’artificialitat dels lectors que porten les grans promocions en els diaris i que, davant la pronunciada caiguda de vendes, marquen la subtil diferència entre tenir por o tenir pànic.

Anar a un quiosc i veure la desertització de les revistes en català afecta fins i tot l’ànima més avesada. Els de Cultura 03 segueixen “retirats” al seu quarter d’hivern, esperant una oportunitat per tornar a treure pit, però sense amagar els dubtes sobre si el model cooperatiu és el més adequat per reeixir en aquest sector.

Mentrestant, avança molt lentament la configuració d’una gran patronal dels mitjans de proximitat, revistes i gratuïts de Catalunya. L’APPEC, obligada a fer una cura de cavall, probablement compartirà seu i estructura amb l’ACPG, una associació que ha sabut capejar molt millor la crisi i que ha vist una gran oportunitat en posar sota el seu aixopluc també els digitals catalans. L’ACPC, la gran dama de la premsa comarcal, segueix el procés amb distància, i és públic i notori que no les té totes, però sap que el marge de maniobra s’escurça.

La gran operació d’El Punt Avui d’introduir-se en el sector audiovisual adquirint les llicències del cadàver de Canal Català és una jugada lògica i intel·ligent. Els gironins necessiten contraatacar per no seguir perdent posicions en el negoci global de la comunicació, cada vegada més multidisciplinari. És una aventura incerta i, veient els resultats de 8tv (amb Cuní al capdavant), saben que no serà un camí de roses. Confien en aplicar sinergies i impulsar així les vendes de la seva cistella de publicacions.

Enfront, l’Ara assumeix que li serà difícil seguir creixent i més amb el neguit, a la xarxa, de sentir l’alè de Nació Digital al seu clatell i la possibilitat real de perdre el lideratge a internet, el seu principal actiu. El creixement d’usuaris únics i visites de Nació l’últim any és extraordinari i refuta el que sovint s’oblida: la professionalitat i l’entusiasme són els ingredients clau de l’èxit en aquest sector.

Se sap que hi ha contactes del grup Flaix amb gent propera a l’Ara. La situació econòmica de la xarxa radiofònica és delicada (per dir-ho amablement) i Miquel Calçada fa temps que busca algun inversor amb sensibilitat catalanista. Ferran Rodés (patró de l’Ara) sempre ha volgut un grup multimèdia i les sinergies per llançar Ara Ràdio són evidents. Aviat hi haurà novetats.

El conflicte a la Corporació s’acarnissa i la negociació dóna pas a la crispació. La presidència ha de quadrar el cercle: amb severes limitacions pressupostàries, unes productores desnodrides i una conflictivitat laboral que no cedeix, ha de fer el malabarisme d’ ordenar els comptes sense perdre ni lideratge ni qualitat i, a més, seguir sent l’espina dorsal de la indústria audiovisual catalana. Entrem en la recta final de la reestructuració i convé recordar una màxima: totes les crisis tendeixen a empitjorar abans de començar a notar la recuperació.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.