És allò que t’ensenyaven a primer de carrera: el periodisme ha de ser neutral i objectiu. De seguida t’adones que aconseguir-ho és una utopia… o una quimera. I no sé si això és bo o dolent. Perquè de debò que volem uns periodistes que siguin neutrals davant de tot? Que no prenguin partit per cap causa? El debat és antic i ve de lluny. Quin paper ha de fer el periodista davant de les injustícies, davant la guerra, la violència o la incitació a l’odi? Els mitjans han de donar veu (i de quina manera) als que no respecten els Drets Humans, fan apologia de la violència o inciten a la xenofòbia? Afrontar aquest debat s’endevina indispensable si el que es pretén és construir un sistema de mitjans que afronti la responsabilitat social que li pertoca i que no limiti la seva acció a ser un simple transmissor acrític de fets i opinions produïts per fonts interessades.
La periodista de Televisió Espanyola Ana Pastor incidia de forma valenta en aquest debat amb una entrevista, emesa aquest dimarts, al president d’Iran, Mahmud Ahmadinejad. La seva aposta va ser clara: donar veu a algú que, com fa el líder iranià, nega la veu als qui no pensen com ell. Algú que de forma sistemàtica viola els Drets Humans dels seus conciutadans. Amb correcció però contundència (i emulant aquelles mítiques entrevistes d’Oriana Fallacci a la dècada dels 70), la periodista va interpel·lar el seu entrevistat amb preguntes punyents que qüestionaven, precisament, aquesta vulneració reiterada de les llibertats més essencials a l’Iran. Una manca de llibertat que impedeix que els periodistes locals puguin ni tan sols imaginar de plantejar les preguntes més innocents a un règim amb símptomes evidents d’al·lèrgia a la lliure informació (en un rànquing de 178 països, l’Iran ocupa el lloc 175 en llibertat d’informació, només superat per Turkmenistan, Corea del Nord i Eritrea).
Ana Pastor no va ser ni neutral ni objectiva. La va allunyar aquest comportament dels valors bàsics del periodisme? Diuen els Principis Internacionals de l’Ètica Professional del Periodisme de la UNESCO (el codi ètic per excel·lència dels periodistes d’arreu del món) que un periodista “de veritat” defensa “els valors universals de la humanitat i la diversitat de cultures” i que res de neutralitat quan el que cal és denunciar “qualsevol forma de violència, odi o discriminació, especialment el racisme”. Seguim amb el codi ètic: el periodista ha de contribuir a l’entesa entre les persones, fer que els ciutadans siguin sensibles a les necessitats dels altres i ha d’evitar donar veu als que justifiquen la xenofòbia. I, sobretot, ha d’assegurar “el respecte als drets i a la dignitat de tots els individus sense distinció d’ètnia, sexe, llengua, nacionalitat o religió”.
No cal anar fins a l’Iran per trobar ideòlegs de la demagògia que furguen en les pors i contradiccions de part de la ciutadania per fer emergir un discurs que supera, en molts casos, molts d’aquests principis de la professió periodística. La llarga precampanya d’aquestes eleccions municipals del mes de maig posa de nou de relleu aquest necessari debat dins la professió: donar veu o no als que defensen postulats xenòfobs? Denunciar des dels mitjans els que inciten l’odi, la xenofòbia i la discriminació o oferir-los espais gratuïts i acrítics on difondre la seva propaganda?
Necessitem un periodisme que tendeixi a la neutralitat i l’objectivitat, d’acord; però, sobretot, ens cal un periodisme valent en la denúncia, honest en la mirada i socialment responsable.
Marcel Mauri. Periodista i professor de Periodisme a la UPF.
