Els editors catalans, amb alguna excepció, no es troben entre els més actius en la recerca de remeis a la crisi dels diaris en paper, com si acceptessin resignadament la decadència del format i del model de negoci. En tot cas, redueixen plantilles i costos. Els diaris de Madrid fan el mateix, però arrisquen una mica provant coses, encara que lluny del que fan els diaris dels Estats Units i del Regne Unit, i fins i tot dels francesos, tots immersos en una profunda davallada de vendes.
Els anys daurats de la premsa en paper ja han passat. Era l’època en què la premsa feia la suma de funcions que ara adjudiquem a internet, sobretot per als joves, que no veuen en la desaparició del paper cap tragèdia. Proporcionava accés a la informació d’actualitat, a pàgines temàtiques d’especialistes, tenia continguts d’entreteniment, passatemps, petits anuncis laborals, immobiliaris, de compravenda, necrològiques, pronòstics del temps, cartellera d’espectacles, programació de televisió, evolució de les borses i tot el mosaic de dades econòmiques, a banda de la publicitat i els cupons de descompte i, fins i tot, amb les cartes dels lectors hi havia alguna funció de primitiva xarxa social. La premsa en paper era una “plataforma predigital”, i amb l’avantatge que ho feia en un entorn d’escassa competència o monopoli.
D’aquestes funcions, moltes han perdut valor estratègic per a la premsa en paper, però els editors poden mantenir-les dins el seu perímetre digital i aporten visites per acumular audiència; exactament com feia amb el paper, on sempre s’ha comptat com a lectors allò que en realitat eren visitants (misteri: quants usuaris eren sobretot lectors de notícies?). Però ara això passa en un entorn de gran competència amb tot tipus de jugadors.
Però la premsa en paper no sucumbeix –solament– per la competència dels nadius digitals, ni per haver optat per regalar la informació al web (podia fer altra cosa?), sinó sobretot perquè ja no pot aglutinar necessitats diverses. I la informació periodística, tot i que la premsa va edificar el seu prestigi al seu voltant, tota sola no és un valor suficient per a construir un model d’explotació viable ni en paper ni en digital, amb comptades excepcions.
En l’entorn digital, amb una competència brutal, els ingressos són molt difícils de generar, fins i tot per als grans supervivents del paper: els usuaris busquen estalviar-se de pagar, i la publicitat hi té unes tarifes irrisòries. Això allunya els editors dels models econòmics de la comunicació de masses: grans xifres d’ingressos procedents d’usuaris i de publicitat per a sufragar uns costos de fabricació molt elevats.
Però el paper pot tenir encara un rol en l’economia de la premsa. Ara bé, cal ser disruptius. Baixen la difusió, els ingressos procedents dels usuaris i de la publicitat. Davant d’aquests termes de l’equació, la resposta convencional és retallar despeses, sacrificar producte i decebre el lector, que sucumbeix a la temptació de la gratuïtat d’internet.
Però hi ha una altra resposta possible: en comptes de regalar una part dels exemplars, com fan els editors amb subterfugis diversos, cal passar decididament l’edició paper a gratuïta. Si no sacrifica qualitat informativa, pot ampliar les xifres de difusió i aixecar els ingressos publicitaris que compensin la no percepció d’ingressos dels usuaris, i l’equació econòmica pot restablir la igualtat.
No m’ho invento. Al Regne Unit, des de l’octubre de 2009, el London Evening Standard (del grup de The Independent) es reparteix gratuïtament. En el moment del canvi de model tenia una difusió de 236.000 exemplars i el 51% ja es distribuïa gratuïtament o amb vendes en bloc. Ha passat de tenir pèrdues a donar beneficis el 2013, i reparteix uns 900.000 exemplars diaris.
El diari paper pot garantir l’economia de comunicació de masses, i ser la declinació impresa del “digital first” que s’està imposant en els diaris d’arreu amb uns costos assumibles: una sola redacció i menys costos de distribució. Una altra cosa és l’estratègia de comercialització en digital, en què ara per ara ningú no troba solucions definitives.
Joan Maria Corbella. Professor i membre del grup de recerca UNICA (Unitat d’Investigació en Comunicació Audiovisual) de la Universitat Pompeu Fabra.
Columna publicada en el núm. 2 de la revista Comunicació 21 (desembre 2014, segona època).
