Avui tenim més informació a l’abast de la que havíem tingut mai. I solem obtenir-la gratuïtament. Ja fa temps que ens vam acostumar a disposar d’una informació que no havíem de pagar directament o que adquiríem molt per sota del seu cost d’elaboració. La informació, quan no la paguem, es finança per tres procediments: per la via de la publicitat comercial, a càrrec dels pressupostos públics –subvencions, publicitat institucional– o bé pel patrocini de qui està interessat a fer-nos arribar determinades versions de la realitat i guanyar influència.

D’ençà del canvi de segle s’han radicalitzat les tendències que subordinen el sistema de comunicació a l’econòmic i al polític. L’un i l’altre conceben el sistema d’informació i comunicació de manera instrumental: com una palanca de domini. De fet, actualment els sistemes de comunicació constitueixen el principal mecanisme que utilitza el poder econòmic per pressionar el poder polític. I per influir en els comportaments col·lectius. Un cas extrem és el de les xarxes socials, carregades de possibilitats però que, tanmateix, acaben servint perquè un nombre reduït d’empreses acumuli dades sobre els nostres hàbits, gustos i consums a canvi de proporcionar-nos la il·lusió de viure en una mena de “realitat augmentada”.

La deslocalització que més ens afecta no és la de la producció de béns i serveis sinó la de les nostres referències. El desenvolupament de la intel·ligència artificial, amb l’increment exponencial de la capacitat de processament de dades sobre nosaltres a càrrec d’algoritmes sobre els quals no tenim cap mena d’incidència, no suposa per ara l’apoderament ciutadà sinó tot el contrari: un risc enorme que aquestes dades quedin al marge de qualsevol control públic. En molts àmbits, la batalla entre les nostres intel·ligències particulars i els robots processadors de les grans companyies es decantarà sempre a favor dels poderosos; mai no podrem tenir robots d’una capacitat equivalent.

L’apoderament ciutadà en la nova època requereix refer els vincles amb la realitat més immediata o propera. Això no vol dir, en absolut, que ens desentenguem del que passa lluny. Vol dir només que la informació percebuda directament, la que fa referència a persones i llocs que coneixem o que sentim particularment propers, la que remet a experiències viscudes, constitueix un terreny en el qual la nostra flexibilitat a l’hora de convertir la informació en coneixement supera la de qualsevol robot. En el big data guanya el robot i els seus amos. En la vida quotidiana i la proximitat guanyem nosaltres.

Aquest és un dels fonaments principals de la importància dels mitjans de proximitat. Dels convencionals i dels nous. No per la tecnologia utilitzada sinó pel punt de vista i la focalització: encara que hi ha factors decisius de caràcter global, llunyans, que ens condicionen la vida, la jerarquia de les nostres preocupacions i interessos ha d’incloure tot allò que és important per a la nostra modesta, local, quotidiana existència.

Al capdavall, el present és el creuament de temps i espai en el qual podem intervenir, que podem protagonitzar. Tota la resta, potser transmesa en directe des de l’altra punta del món, és passat. Encara que la nostra contemplació dels fets sigui “en viu” o “simultània”, hi assistim com a simples espectadors. No hi podem actuar. Podem piular, aplaudir o xiular, queixar-nos… És la participació de l’espectador. Viure la realitat no és exactament el mateix que contemplar-la. Això fa la diferència quan parlem dels mitjans de proximitat, del seu sentit i de la seva importància.

Les agències de publicitat que ho fien tot a les grans dades i perden la perspectiva de la gent concreta en el seu medi immediat cometen un gravíssim error. El processament de les nostres dades pot ser efectiu per caracteritzar-nos com a mercat. Però nosaltres som molt més que dades i cada vegada som més capaços de valorar la complicitat i el compromís dels qui també se n’adonen i actuen en conseqüència.

Joan Manuel Tresserras, professor del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Article publicat en el número d’hivern 2019 de la revista Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram