Opinió

Notícies falses, periodisme i xarxes socials

|2018-01-22T09:27:04+00:0022 Gener 2018|Comunicació21

Notícies falses, tergiversades o veritats a mitges han publicat sempre els mitjans de comunicació, per vàries raons.

La primera, per interessos polítics i/o econòmics legítims o menys legítims (si el mitjà s’autotitula “independent”) dels propietaris o directius dels propis mitjans. Res a dir si no s’oculten aquests interessos, ja que el ciutadà no es pot sentir enganyat i forma part del “contracte” entre el mitjà i ell: “tu ja em coneixes i saps quina proposta editorial et faig, i si no comparteixes la meva línia, busca un altre mitjà”.

La segona raó obeeix a interessos comercials dels mitjans (vendre més, obtenir més audiència). L’elaboració del menú informatiu que ofereix un diari en paper o digital, una cadena de ràdio o de televisió s’ha de fer d’acord amb els principis fonamentals del periodisme, com són l’interès intrínsec i innegociable del tema a tractar, l’interès específic per a una comunitat de ciutadans/es, sigui per la seva proximitat territorial o temàtica, i l’oportunitat temporal, entre els més destacats. Molt sovint els mitjans forcen aquests principis per donar cabuda a continguts més o menys discutibles per guanyar audiència o vendes, amb l’argument que el periodisme a més d’un servei essencial per a la societat és una activitat econòmica i cal oferir continguts menys transcendents però que captiven. Fa molts anys es parlava del periodisme que inclogués “notícies d’interès humà”, com si la política o l’economia no ho fossin. Des de fa uns anys, es parla dels clickbaits o notícies ganxo per aferrar-se als lectors amb titulars que atrapen. L’últim pas és el de les notícies falses (fake news), un concepte que ara ho arrossega tot: falses de veritat, tergiversades, poc verificades, subministrats per tercers amb interessos foscos, etc.

Aquesta tendència, a més dels motius econòmics, s’ha pogut fer més present per una tercera raó: la mala praxi professional. Les normes professionals dels mitjans periodístics amb més solera al món són molt exigents quant a la cura amb què s’obté i es tracta la informació. En recordo algun de molt important al país, que deia que no es podia publicar res que no s’hagués verificat amb tres fonts diferents. Si això es continués fent així, els mitjans publicarien molt poc com a novetat o exclusiva, ja que la competència se’ls avançaria segur, i –en la batalla comercial del periodisme– la sacrificada ha estat la bona praxi. I més si, davant la crisi econòmica dels diaris i els mitjans en general, les redaccions s’han anat despoblant de periodistes, de manera que les notes de premsa ofertes per empreses i agències de comunicació salten amb gran facilitat tots els filtres d’unes redaccions desguarnides .

Aquests factors han propiciat l’aparició de mitjans digitals poc exigents amb el rigor, mal dotats d’equips periodístics per exercir la seva funció en un entorn de competència ferotge entre uns i altres. Uns han prosperat i s’han convertit en referents per a sectors de la població poc exigents amb la qualitat i el mètode periodístic, altres per la seva militància en la defensa de causes concretes, i han acabat obtenint el reconeixement com a prescriptors per als públics als quals destinen els seus serveis periodístics.

I la profusió de prescriptors o mitjans de referència d’aquest tipus no ha fet sinó contribuir a què la informació sigui considerada com un bé de consum al qual s’exigeix poc i del que preocupa poc la procedència, mentre aporti alguna satisfacció de necessitats (informatives, entreteniment, curiositat). I aquí juga de manera important el conjunt de xarxes socials com a distribuïdores d’informació de procedència i veracitat dubtosa junt amb la de fonts periodístiques solvents, en confluència amb el propi flux que proporcionen les xarxes. Això contribueix no només a popularitzar equivocadament el mite de la desintermediació del periodista entre la realitat i els ciutadans/es, sinó també a la depauperació del periodisme per la seva excessiva mercantilització.

Previsiblement, els propers anys hauran de ser els de la regeneració de la necessitat social i política del periodisme rigorós i exigent.

Joan Maria Corbella, professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, docent en el Màster en Comunicació Política i Institucional i el Màster en Periodisme Esportiu de la UPF Barcelona School of Management.