Des d’aquesta secció d’opinió de Comunicació 21 he anat defensant en sengles articles que la indústria de la premsa de proximitat a Catalunya (o comarcal i local, que s’havia dit sempre) està experimentant la seva transformació a un ritme cada vegada més gran, amb les noves qüestions de polítiques informatives i novetats tecnològiques que sorgeixen com els canvis en el paisatge. Gran part d’això està relacionat amb la publicació digital i el flux d’informació en línia.

També he dit des de Comunicació 21 que l’objectiu dels mitjans de proximitat catalans ha de ser fomentar l’intercanvi de coneixements que permeti als experts en polítiques comunicatives i als editors que es reuneixin i treballin junts per contribuir amb els seus punts de vista sobre cap a on es dirigeixen aquests mitjans “de casa”, i per expressar l’opinió dels mateixos mitjans de comunicació a través de les diferents plataformes on el debat sobre la regulació i la política comunicativa ha de tenir lloc.

A finals de setembre escrivia sobre el Llibre blanc de les revistes i la premsa en català tot dient “l’estudi ofereix una anàlisi en profunditat de l’estat de la premsa a casa nostra” i remarcava: “El llibre no va gaire més lluny del que ja sabem”. En aquella crònica afirmo que “no es poden ajuntar en la mateixa diagnosi una premsa d’àmbit nacional com les revistes, amb una premsa local de pagament i aquesta amb una premsa gratuïta, i totes elles amb mitjans digitals”. “Entenc que tota la resta, el veritable llibre blanc del sector de la premsa de proximitat i de les revistes en català, disposa de tres capítols independents i que cada associació disposarà del seu, amb els seus estudis de problemes, amb les anàlisis consegüents”.

Diana! L’Associació Catalana de Premsa Comarcal ha presentat un altre document, el seu informe El model de la premsa comarcal, que se centra en la premsa de proximitat de pagament. Un treball radiogràfic ben fet, però sense mostrar cap camí de futur. És testimoni d’un present que s’albira optimista i d’un immediat passat ben negre que es vol esborrar. Aquesta guspira d’optimisme la trobem, per exemple, quan es parla dels ingressos per publicitat, on se’ns diu que la premsa comarcal catalana els va augmentar el 2015 per segon any consecutiu, i la consultora autora del treball, Media Hotline, desprèn d’aquesta dada que aquests mitjans de comunicació “resisteixen millor la crisi que els generalistes”.

El document de l’ACPC, però, incideix massa en la “gran premsa” comarcal, en 12 o 14 mitjans sobre els quals sustenta tot l’optimisme i tot el ventall d’atribucions positives. La grandiositat de la premsa comarcal i local s’ha fet mercès a ser un model de premsa “de casa”, como diu l’eslògan de l’entitat. Aquestes petites publicacions nascudes de la voluntarietat en llogarets, pobles i viles esquitxats per tot el territori català, amb periodicitats molt diferents: bisetmanaris, setmanaris, quinzenals, mensuals, trimestrals… Publicacions que durant més de 175 anys han actuat de notari en les seves poblacions i comarques, han ajudat a estructurar i teixir el país, han mantingut la llengua i la cultura catalana com a bandera orgullosa d’unes arrels indestructibles.

Aquesta premsa, la “de casa”, és la que, a mesura que la democràcia avançava i l’hàbit de la lectura de l’idioma reeixia, va catapultar homes i dones cap a la política municipal essent de manera tan humil com a ufanós avisador imprescindible de les veus que exigien el canvi i llauraven un nou futur. Aquesta premsa, també, ha crescut, s’ha fet líder i és tot un referent en les poblacions més grans –les capitals de demarcació i comarca–.

El document de l’ACPC entenc que dona un valor merescut als associats líders o prèmium, però minimitza el pes dels mitjans que van crear i fer gran l’entitat i que, en aquesta suma d’imputs que el treball de Media Hotline ofereix, de tal manera que passen desapercebuts. I no és just. Les 80 publicacions que no són capdavanteres en el rànquing estudiat, també sumen i no només en l’aspecte econòmic sinó en el de continuïtat d’eines imprescindibles per al funcionament d’una societat: interaccions socials que es produeixen en cada comunitat, en les unitats on se sustenta l’anàlisi del cultural i el comunicacional, la contribució a les formes de l’estructura social de cada poble.

Certament, és ben diferent una publicació amb una difusió de 5.000 exemplars d’una altra de 300 o 400. Però en el còmput varia poc: totes dues tenen un nombre de subscriptors igual o superior al 50% i totes dues són líders en el seu àmbit. 5.000 per una població de 50.000 –posem per cas– i 500 per a una població de 5.000, o 200 per a una població que potser no arriba als 2.000 habitants. Fixeu-vos que en els dos casos la difusió continua essent superior a la premsa generalista de la capital catalana, i no cal dir dels periòdics estatals que arriben des de Madrid.

Altres dades d’aquest document, també positives, mostren com la premsa de proximitat de pagament ha vist descendir la seva difusió bastant per sota dels diaris de Barcelona; que els ingressos per publicitat també han pujat més, tot i que discretament; que augmenta el seu nombre de lectors, quan a la resta de diaris baixa; que el 81% dels lectors d’aquests mitjans de comunicació només llegeixen premsa local i no llegeixen premsa generalista, el que mostra una fidelitat envejable… Quant a la necessitat de millora, la premsa de pagament precisa apostar de valent per internet, como ho fa, i amb un èxit creixent, la premsa de proximitat gratuïta, un bon exemple a seguir.

Per acabar. A tots els valors que esmenten els darrers treballs fets (casualment, sempre per la mateixa empresa) des de la Federació d’Editors o des de l’ACPC, opino que falta enumerar-ne un, que diferencia encara més la premsa de proximitat de la generalista i la fa més valorada. Si alguna cosa va caracteritzar al segle XX i fins ara caracteritza el XXI, ha estat el desenvolupament de la “cultura de masses”, a través dels mitjans de comunicació que han viscut una expansió enorme i paral·lela al perfeccionament del capitalisme, convertint la notícia, en essència una peça breu i esbiaixada de l’actualitat, en el centre de la cultura popular. Diaris, ràdios i més tard la televisió d’abast nacional i estatal, s’han convertit en els creadors de debats, d’idees compartides, de cohesió social, de mites i llegendes. El valor de la coherència, però, només s’ha mantingut en els mitjans de proximitat. Un gran valor!

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram