Algú ha pogut desconnectar aquest agost? L’acumulació de notícies ha obligat a les minvades redaccions dels mitjans de comunicació a multiplicar els esforços per mantenir la cobertura d’un nivell de peces informatives sorprenents. El mes d’agost va començar amb l’amenaça d’una imminent suspensió de pagaments dels Estats Unitats, i va continuar amb la possible intervenció d’Espanya i d’Itàlia, com a conseqüència de l’escalada de les primes de risc que van superar el nivell dels 400 punts, línia vermella que ens aproximava al caos grec.

Immediatament, els disturbis a Londres ens van oferir una bona dosi d’espectacularitat televisiva al comprovar en directe l’incendi d’una nau de la SONY, símbol d’un capitalisme contra les cordes que no admet ser revisat. L’evacuació parcial de Nova York per la Irene (a qui se li va ocórrer posar noms de dona als huracans?) i els últims dies del règim libi de Gaddafi han posat punt i final a un mes d’agost atípic i informativament més calent que la temperatura que enregistraven els termòmetres.

Les notícies de pes o simplement sorprenents han estat consumides a una velocitat vertiginosa, més pròpia d’un acte bulímic que d’un àpat tranquil. Un agost transcendental que ha obligat a més d’un president a suspendre les vacances d’estiu i sotmetre’s a una agenda que ningú controlava. La sensació d’incredulitat que es tenia al llegir les portades dels diaris cohabitava amb una part important de la societat que –prudentment– sempre prefereix viure al marge de la catàstrofe i no renunciar al contacte amb la sorra de la platja, un entorn dissenyat per permetre creure que res dolent pot passar.

La velocitat de les notícies –tant de la seva aparició i acumulació, com de la seva elaboració pels mèdia i posterior consum– no deixa de ser un indicador preocupant. La velocitat és ja un paràmetre essencial –i exagerat– de tot el que està relacionat amb la informació. Una obvietat que aquest agost s’ha portat al paroxisme al donar-se una incontrolada acceleració d’aquesta rapidesa. Personalment, m’he vist desbordat amb la sensació –certament angoixant– de comprovar que ja no existeixen parcel·les col·lectives de pau al llarg d’un any. Al caure l’agost cau també l’última parcel·la que ens quedava per intentar fer allò que no fem al llarg de l’any: somiar.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21