Com en els escacs, l’impuls d’una indústria cultural tan complexa com l’audiovisual requereix d’una bona estratègia, en aquest cas público-privada. Els distints governs espanyols de les darreres dècades n’han tingut una i ara es materialitzarà normativament amb la llei estatal de l’audiovisual. I, prèviament, es va presentar un ambiciós projecte que, sumant diners europeus, desgravacions fiscals de tota mena i altres ajuts, sumarà uns 1.600 milions d’euros.
L’estratègia espanyola ha anat canviant de protagonistes –abans eren les grans televisions privades i ara les plataformes digitals en seran les principals protagonistes–, però és substancialment la mateixa: concentrar al voltant de la Cibeles la indústria audiovisual de l’Estat. Intentant fer broma de les coses serioses, es podria dir que el macroprojecte Spain Audiovisual Hub porta aquest nom per un deficient domini de la llengua anglesa de qui va escriure el títol, ja que el nom correcte hauria de ser Madrid: Audiovisual Hub of Spain. I el projecte de llei elaborat pel Govern PSOE-Podemos és la translació normativa d’aquesta operació ideològica-econòmica, on el català, ni pel que fa a la producció de nous continguts ni pel que fa a l’oferta, hi tenia cap paper. De fet, els feia nosa.
Lamentablement, es va deixar passar el temps sense treballar a l’avançada, aquí i allà, i sobretot allà, una estratègia –una obertura catalana fent un símil amb els escacs– per treure tot el suc possible a les potencialitats que oferia la Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual pel que fa al foment i impuls del pluralisme cultural i lingüístic. Alguns ja ho vàrem proposar el 2018, però ni tan sols el primer esborrany de la llei estatal, publicat la tardor del 2020, va servir per encendre totes les alarmes… I després tothom a córrer. Ja només hi ha faltat el darrer canvi del text, aprovat fa poc al Congrés. Aquest canvi suposa l’entrada, sense necessitat de subterfugis ni d’acords privats, de Movistar, Atresmedia i Mediaset a les quotes de producció que estaven reservades a la producció audiovisual independent.
I ara què?
Doncs fer el que es pugui, que vol dir començar a tenir una bona estratègia, d’una vegada per totes, i aplicar-la… que no vagi criant pols en una lleixa, com alguns plans estratègics i llibres blancs elaborats fa uns anys. La futura llei catalana de l’audiovisual hauria de tenir dos objectius bàsics, que espero poder veure ben reflectits en el text que està preparant el Govern.
Primer, fer de la producció, distribució, difusió, emissió i exhibició de continguts en versió original catalana –o si més no que comptin amb la versió en català d’origen– objectiu prioritari, nuclear. No es tracta de reforçar la política de complements i ajuts específics, sinó de situar les pel·lícules, sèries, documentals, videojocs en català com a trets idenficatius de la nostra indústria audiovisual. Vaja, fer normal el que és normal a tot arreu, sabent que no serà fàcil i que necessitarà d’un bon grapat de recursos per a tot el sector que encara no hi són: Per a les productores independents i altres sectors industrials, i també per a la CCMA.
I segon, portar de-fi-ni-ti-va-ment l’educació audiovisual a les escoles i instituts. Tots. Entre altres raons per crear nous públics per al nostre audiovisual. Com fan des de fa dècades altres països… i va començar a fer la Generalitat de Catalunya el 1933! Que això ja estigués previst en una llei aprovada fa 12 anys –la del cinema– i que no s’hagi posat encara en marxa és quelcom que no pot tornar a passar mai més.
I, lògicament, fer que les escasses, insuficients i molt limitades mesures incorporades a la llei estatal donin resultats, concrets i quantificables, aviat. I no serà pas fàcil, sobretot si tenim un organisme com el CAC, que haurà de ser especialment proactiu i exigent en la incorporació de doblatges a les plataformes, però que no té cap membre del seu nou consell que sigui una persona experta en la indústria audiovisual. Cap ni una. Un dels darrers exemples, i dels més notoris, de la manca d’estratègia que apuntava a l’inici de l’article.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
