Premiar l’associacionisme del tipus que sigui sempre és una bona notícia. És el reconeixement a una tasca col·lectiva, modesta en els recursos econòmics però molt ambiciosa en la suma del treball, les idees i l’empenta. Fa uns dies les tres associacions de premsa catalanes van rebre el Premi Nacional de Comunicació. Un premi a tres bandes que ningú discuteix i clarament merescut. Però com ja se sap, no plou a gust de tothom i s’ha produït alguna interpretació (legítima però potser desenfocada) sobre la conveniència de posar en la mateixa cistella els editors de la premsa de pagament, els dels gratuïts (sempre poc valorats) i els de les revistes temàtiques.

En el finíssim article que l’Estanis Alcover va publicar en aquest portal fa uns dies, ens diu: “Segur que, amb bona fe, el duet Homs-Martí continua volent fer entrar el clau per la cabota, forçant situacions antinatura que poden acabar perjudicant tot el col·lectiu d’editors. Ara ens regala la piruleta, posant en el mateix cistell la tasca de premsa generalista, comarcal i local amb la de premsa especialitzada i d’àmbit nacional. Que totes tres mereixen premi, més que segur. Però precisament per això no es mereixen un premi compartit, que vol dir diluït (o induït?).”

El jurat ha volgut posar en valor precisament l’esforç que implica que tres associacions tan diverses puguin sumar esforços, canalitzar energies i sinergies i actualitzar el seu full de ruta a l’entorn d’un interès comú (la federació) sense que això perverteixi ni la tradició ni els valors ni la identitat de cadascú. Perquè el Premi Nacional s’atorga a l’associacionisme de les tres patronals (per dir-ho així) com un reconeixement a unes entitats que saben elevar pel bé comú els interessos particulars, aparcant les diferències i deixant-les a la cuneta de la crisi, per seguir fent carretera i avançar un pèl més fortes.

Jo sóc editor de premsa gratuïta des de fa vint anys. Segurament vaig ser el primer editor català que va llançar un periòdic gratuït (no confondre amb una revista) i sempre he notat un cert menyspreu per fer ús d’un canal que no defineix ni pressuposa ni la qualitat editorial ni la seva línia ni la seva professionalitat. És obvi que actualment hi ha publicacions gratuïtes amb un nivell d’excel·lència superior a la d’algunes publicacions de pagament. I a l’inrevés, per descomptat. Per tant, potser hem d’aprofitar el Premi Nacional com un element que contribueix a normalitzar la cohabitació de publicacions que sota el paraigua del català i de la defensa de la nostra identitat posen en valor els continguts de proximitat, cadascú des de la plataforma o canal que considera més adequat.

Si m’ho permeten i amb tots els respectes, els editors de la vella escola que ja van deixant pas a la nova fornada han de ser generosos i contemplar el nou escenari com un marc de possibilitats per enfortir allò que és essencial (la informació de proximitat i la generació de continguts) sense donar més importància de la que té el suport emprat. Posar el focus en la qualitat editorial i no en el canal, des de la individualitat de les editores i les associacions, però amb un marc estable i compacte que permeti aprofitar totes les potencialitats que ofereix l’associacionisme ben entès.

Aquesta reflexió dóna pas a una derivada. En la mesura que les associacions de premsa catalanes reben uns recursos econòmics públics (plenament justificats) també han d’acceptar una certa connivència amb el que implica la responsabilitat de govern. Evidentment, el diner públic no ha d’imposar uns criteris, però sí que obliga a fer una revisió de postulats o dinàmiques que permetin implementar una visió més moderna i actualitzada. Dit planerament: si hi ha diners públics hi ha responsabilitat pública. I no s’ha d’interpretar això com una ingerència dels polítics “forçant situacions antinatura” (com diu l’apreciat Estanis), sinó com una garantia que aquests recursos són ben utilitzats i permeten enfortir el mapa comunicatiu. No diguem ja en l’escenari actual, de tanta penúria i escassetat del diner públic: doble esforç i per tant més exhaustivitat en l’ús del mateix.

Com a editor i ciutadà català trobo lògic que el meu Govern vulgui prevaldre els interessos generals amb projectes transversals (com la federació d’associacions) i no tant els objectius particulars o més minoritaris que limiten els beneficiaris d’uns recursos tan escassos i que l’opinió pública escruta amb lupa. En aquest sentit, el Premi Nacional de Comunicació que han rebut l’ACPC, l’ACPG i l’APPEC és només el primer pas perquè algunes coses canviïn precisament perquè tot continuï igual.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.