L’any 1999, juntament amb dos amics més, vaig participar en la creació d’un diari digital anomenat Racó Català, i que enguany ha sobrepassat els 25 anys –que es diu ràpid. Cap a l’any 2003 ens vam constituir com a associació sense ànim de lucre per tenir un primer paraigües legal, i el 2006 vam fer el salt per convertir-nos en una societat limitada i fer del nostre hobby una feina de debò. Dels inicis no en parlarem, però van ser duríssims, tot i que poc a poc vam anar evolucionant i creixent. No va ser fins l’any 2009 que ens vam donar d’alta a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG), que l’any 2014 va canviar el nom pel d’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC). Un parell d’anys més tard, el 2016, em van convidar a entrar a participar de la seva junta, on encara avui en formo part com a vocal.
El nombre de mitjans associats en el moment d’entrar a la junta era de 280, que és una xifra bestial. Recordo que en alguna de les primeres juntes vaig explicar que jo, a banda de l’edició de publicacions, també em dedicava a la creació de diaris digitals per a tercers. Bàsicament oferíem –i encara oferim– la nostra tecnologia a la gent i a les empreses que volen crear un web per fer un diari, revista, etc. En aquell moment estava gestionant publicacions digitals del País Valencià, de Catalunya Nord, d’Andorra i de les Balears, a banda de Catalunya, clar, i creia que podria ser interessant mirar d’integrar-les a l’associació. Si més no, la interlocució seria molt fàcil, i provar-ho no costava gaire.
Bé, la veritat és que la idea va agradar malgrat que generava certs recels. Fins llavors l’AMIC només havia treballat en l’àmbit de Catalunya i no se sabia què hi havia més enllà. Però en aquella casa hi ha gent molt valenta que va decidir començar a fer trobades, reunions i propostes, i poc a poc l’AMIC va començar a arrelar arreu dels Països Catalans, fins al punt que aquest 2024 ha sobrepassat la xifra dels 570 associats, que és més del doble que quan vaig entrar a la junta, el 2016, fa tan sols vuit anyets. D’aquests associats, el gros (384) són de Catalunya, però ja n’hi ha 79 a les Balears i 79 més al País Valencià. I encara s’hi haurien de sumar els projectes editorials més perifèrics, ja siguin d’Andorra o Catalunya Nord, que ja sumen un total de 30.
“Volen que siguem espanyols excepte quan es tracta de cobrar, perquè quan arriba el moment en què els mitjans podríem beneficiar-nos econòmicament de l’Estat espanyol, llavors ja ens tracten com si fóssim un país a banda”
I amb aquestes xifres tan estratosfèriques, resulta que l’AMIC s’ha convertit en l’associació de mitjans més grossa de tot l’Estat espanyol, un fet que resulta encara més curiós si tenim en compte que la llengua vehicular és el català, i que dibuixa un nítid perfil geogràfic dels Països Catalans. Allò que tan sovint ens volen fer creure que no existeix, però que els fets s’entossudeixen a demostrar sempre el contrari.
Amb tot plegat, però, la major part de la publicitat institucional del Govern espanyol, que suma una inversió d’uns 200 milions d’euros, així com de les grans empreses públiques (Renfe, Paradores, Loterías, Adif, etc.), no sol tenir quasi mai en compte els mitjans catalans de proximitat, excepte els que formen part d’estructures empresarials d’àmbit estatal. La resta, que són la majoria, reben entre poc i res. Es veu que volen que siguem espanyols excepte quan es tracta de cobrar, perquè quan arriba el moment en què els mitjans podríem beneficiar-nos econòmicament de l’Estat espanyol, llavors ja ens tracten com si fóssim un país a banda.
Però la cosa podria començar a canviar. El nou Reglament europeu de llibertat dels mitjans de comunicació que es va aprovar a Brussel·les el passat mes de març treballarà sobre quatre eixos: transparència, independència, pluralisme i protecció. Això ha provocat que el Congrés espanyol hagi aprovat aquest mes de setembre el Pla d’acció per la democràcia, que entre altres coses obligarà a fixar un registre de mitjans, protegir els professionals de la informació, fer front als oligopolis mediàtics o que les administracions hagin de fer públic el desglossament de la inversió en publicitat institucional per saber quants diners rep cada mitjà. Això és una cosa que ja fa molts anys que fan tant la Generalitat de Catalunya, com l’Ajuntament o la Diputació de Barcelona, però que no ha fet mai el Govern espanyol, ni quan se li ha reclamat per via legal al Congrés.
Però un dels punts més sorprenents serà que hi haurà una discriminació positiva per a la inversió publicitària en mitjans en català. I dit així sona molt bé i semblaria posar fi a una discriminació històrica gens casual a tot allò que no siguin mitjans molt espanyols. Però a la vegada també soc molt escèptic després d’haver vist com sovint la inversió acaba absorbida per les grans capçaleres dels grans grups que no deixen massa engrunes per als mitjans de proximitat, o també recordo com els mitjans castellanoparlants van tirar de Google Translate per crear unes versions en valencià de les seves publicacions plenes d’errades i despropòsits, però que no van suposar cap problema a l’hora de rebre subvencions del Botànic pel foment del valencià als mitjans. O també ens diran que és molt difícil coordinar campanyes amb un reguitzell tan repartit de capçaleres petites, com fent veure que no existeix la tasca de l’AMIC, però també de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal o l’APPEC Editors de Revistes i Digitals. Així que paciència, i ja veurem si amb tot plegat canvia alguna cosa a millor, o si al final tot acabarà sent com sempre.
Joan Camp, editor, director i soci fundador de Tirabol Produccions (Racó Català i Viasona) i editor i soci fundador de Quelcom Global (La Mira).
