Enguany hem viscut un festival dels valors de la premsa de proximitat a Catalunya. Des de diferents escenaris: 40 anys de l’ACPC; 35 anys de l’AMIC; La Revisteria de l’APPEC té nova caravana; augment de la publicitat en aquestes publicacions; rellevància en l’EGM i en l’OJD, amb un significatiu augment de subscriptors en general, etc… Un bon any, després de les misèries de la covid-19, sortejades amb força encert per les associacions i els mateixos editors.

Aquest 2022 que s’acaba reforça les positives respostes a dues grans preguntes que els estudiants de Ciències de la Informació es fan a les seves respectives aules: Quin és el paper del periodisme local? En què es diferencia del de l’àmbit nacional? L’alumne de primer curs percep que formar part d’una redacció de periodisme de proximitat és com formar part d’un equip de segona. Molts grans professionals i docents ho considerem una especialització. Com jo mateix.

El periodisme de proximitat a Catalunya té èxit perquè es pot considerar com l’última avançada del periodisme on encara hi ha contacte amb el fet i amb el lector. Qui llegeix moltes vegades aquesta premsa, en qualsevol format, és també un testimoni de l’esdeveniment relatat i sap molt bé si el que es diu és cert o no. Aquesta proximitat dels fets que expliquen al lector els atorga una gran responsabilitat, no ens podem equivocar, sota pena de perdre la confiança per part de qui compra o llegeix la capçalera de la seva ciutat o comarca. Aquesta és la primera gran diferència amb els diaris generalistes, nacionals i estatals, que no tenen aquest tipus de contacte directe amb el públic. En segon lloc, el periodisme de proximitat, local i comarcal, permet continuar buscant les notícies, la qual cosa és garantia de varietat i llibertat.

Els mitjans nacionals i estatals tenen les seves fonts a les agències de notícies, la qual cosa porta inevitablement a una homogeneïtzació, mentre que les capçaleres “de casa” tenen la capacitat de trobar notícies sobre el terreny, l’agència és l’última font que aniran a comprovar. De fet, si compareu els diferents diaris amb les notícies locals, notareu que hi ha una gran variació entre uns i els altres. Cal dir també que ser periodista local permet poder tractar molts temes.

Per experiència pròpia puc afirmar que l’objectiu d’una capçalera local és sempre que la informació sigui accessible per a tothom. I tothom en sigui una font d’informació mercès a la proximitat del periodista amb la gent. També amb els poders forts del barri, ciutat o comarca.

Com se sent aquesta proximitat? La pressió sobre el periodista sembla més senzilla, en aquest cas. Però no és així, ni tan sols durant una campanya electoral. D’acord, sempre pot haver-hi un polític que, d’amagat, intenta guanyar-se el favor del periodista amb una estreta relació amb el seu editor. En aquest cas, puc assegurar, però, que per regla general no se l’escolta en absolut, al contrari, pot tenir l’efecte contrari d’endurir-se cap a ell. En aquesta especialització periodística tothom es coneix, i fins i tot l’editor es guarda ben bé prou de pressionar el seu redactor.

Tot això inclou el discurs sobre l’objectivitat, que és més una quimera que qualsevol altra cosa. L’objectivitat no existeix, i qui la fa gala des dels terrats és sovint el primer que no ho és. El periodista és un home amb els seus punts forts i febles, amb els seus gustos i disgustos, i està cridat a actuar com a filtre entre el fet i el lector. L’important, al meu entendre, no és tant l’objectivitat com la bona fe de l’escriptor, això és el nucli de l’ètica professional. I el periodista local ho té tot ben clar.

Davant l’enorme evolució (o revolució, com difonen alguns) de la premsa i el periodisme, és lícit, insistint en les publicacions de proximitat, preguntar-nos com veiem el seu futur.

Abans escrivia de l’últim lloc avançat del periodisme. Almenys d’aquell periodisme encara lligat als fets i molt lligat a la seva audiència. Ara cal entendre també si això es deu a una evolució més lenta que els mitjans nacionals o estatals, o a les qualitats intrínseques de la informació local, inevitablement, més lligada al territori. Certament, les perspectives laborals, almenys a la premsa, no són moltes. Crec que s’ha de fer una renovació perquè la classe periodística està envellint. Això té una manera antiga de concebre el periodisme, mentre que la professió està canviant sobretot a causa de l’arribada d’internet. I és precisament la xarxa la que representa el repte, serà interessant veure com les noves tecnologies encaixaran en el context del periodisme de proximitat.

De la lectura de les publicacions derivades dels aniversaris de l’AMIC i l’ACPC és fàcil deduir que els seus directius tenen copsat aquest repte, i treballen per millorar encara més el paper del periodisme local i endinsar-se definitivament i amb tota la força possible cap a la diferenciació amb la premsa nacional i estatal. Marcar més territori amb el convenciment de ser forts en la seva especialització, tant de primera divisió com la que més.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.